Però, tu estàs bojaaaaaaa? Donacions a la biblioteca

Conversa real i gairebé textual:

— Com vols que llenci a les escombraries els llibres que ja no vull? Són llibres que estan molt bé, eh? Superinteressants i estan en molt bon estat… bé, més o menys…

— Però tu no els vols…

— És que m’he comprat mobles nous i no hi queden bé… En tot cas, com una B I B L I O T E C À R I A pot recomanar llençar els llibres? Si tots ho féssim, com es transmetria el contingut dels llibres, LA CULTURA, a través de les generacions?

— Suposo que no tens els manuscrits… 😉 Saps? Hi ha milers de còpies de cada llibre publicat i tota una indústria al darrere i professionals que es dediquen a vendre llibres i recomanar lectures i, em sap greu dir-t’ho, a les biblioteques, també llencem llibres quan es fan malbé! Això sí, reciclem tot el que podem…

Qualsevol sofert treballador de biblioteca s’ha enfrontat alguna vegada a una situació semblant i, creieu-me: la realitat supera la ficció!

Aquesta és la #bibliollista que hem elaborat amb alguns testimonis reals i que inauguro jo mateixa amb aquesta imatge (de què us vénen ganes?):

Lidia de Lloret:

fullsizerender-13

Donació feta a la Biblioteca Municipal de Lloret de Mar. Setembre 2016

Rosana de Cambrils:

Tinc 10 caixes de llibres. Les veniu a buscar a casa?

Us faig aquesta donació (i es refereix a tota una sèrie de llibres bruts, ratllats, trencats, amb borrissols de merda…) i em fareu una carta d’agraïment, no?

Jordi de Calella:

Iba al contenedor pero he pensado que quizás os interesen estos libros…

Encanto d’una biblioteca qualsevol:

I si d’aquí un temps necessito els meus llibres els podré recuperar??? (És que ara estic en un pis de lloguer i no tinc espai, però en vull compar un)

Anònim d’una de tantes biblioteques:

Un donant generós que tenia un fons molt valuós per a la biblioteca, i que, com sempre, abans de llençar-lo preferia portar-lo. El va portar, havia estat una persona de pes al poble, i ens vam trobar amb la sorpresa d’un lot de la revista Hola! , de quan l’exrei Joan Carles es va casar, i altres documents dels anys 60, 70, amb propaganda franquista i d’altres feixismes europeus. Per sort tota la col·lecció estava afectada per fongs i en molt mal estat. Ho vam haver de llençar. Ens toca netejar cases i consciències.

Bibliotecària de biblioteca sense nom:

Un senyor ens va trucar perquè anéssim a casa seva a fer una ullada a una habitació plena de llibres “molt interessants”. Normalment demanem que ens els portin, però com que hi havia molts volums (uns 8000) i era relativament a prop vam fer una excepció. Un cop allà ens va fer entendre que volia que creéssim un espai especial a la biblioteca amb aquest fons amb una placa indicant qui havia fet el donatiu. La biblioteca, evidentment, s’havia de fer càrrec de la mudança, adequació i conservació del fons. Els llibres no eren res de l’altre món, només les típiques col·leccions de coneixements esgrogueïdes i empolsegades, ni tan sols vam trobar res aprofitable per la col·lecció local. Amablement, vam rebutjar la seva proposta, indicant que no disposàvem de l’espai necessari (la nostra biblioteca té una superfície útil de 400 m2, quan per població li tocaria el triple, així que estem bastant apretadets), que el tipus de documents no eren adequats per la funció actual d’una biblioteca pública, i que no podríem garantir el tipus de conservació i difusió que ell demanava. La indignació del senyor va ser màxima, demanant-nos què representava que fèiem a la biblioteca i com podia ser que rebutgéssim una oferta com aquella. Nosaltres, com a bons bibliotecaris, vam mantenir l’amabilitat i el somriure en tot moment i el vam convidar a fer ús de la nostra biblioteca, ja que es notava que feia temps que no hi posava els peus…

Com ho veieu? Com diu un company meu tot sovint “esto no está pagao”.

Entrada escrita originàriament per La Bibliollista de Què fem a les biblios?

Actitud positiva

Coses (personals o no) que em passen a la biblio

Ahir, vaig atendre al taulell una dona que conec des que vaig començar a treballar a la biblioteca, ara farà deu anys. És una dona guapa, simpàtica, una mica més gran que jo. Feia temps que no la veia i la vaig trobar estranya, diferent.

Ens vam saludar i em diu “estás igual, te veo muy guapa” (i jo pensant, sí sí, menopàusica perduda i amb 8 kilos de més) i afegeix, “¿sabes que? tengo cáncer”, i m’ho diu sense deixar de somriure (jo tinc un problema? Ha!).

Vam estar parlant una mica de tot plegat, sobretot de que cal afrontar els problemes (EL PROBLEMA) amb actitud positiva, superar les coses dia a dia, etc.

D’altra banda, aquests dies, he viscut envoltada d’actituds negatives que em fan molt difícil mantenir-me ferma. Actituds negatives que, generalment parteixen del mateix problema, un problema molt humà que consisteix en pensar que només patim nosaltres, és la síndrome de creure’s el centre de l’univers.

Ara farà dos anys, va morir la meva germana gran, la Mayte. Vaig tenir la sort d’acompanyar-la els seus últims dies. Aquells dies, a Eivissa, vaig aprendre molt, potser, el 50% de les coses importants que he aprés en la meva vida. Des de llavors, quan tendeixo a caure en el pou negre, rebo un avís, un avís que es materialitza de maneres diferents. Segurament passa perquè una part de la meva ment es va obrir i estic més receptiva  però, qui sap!

Ahir, vaig rebre un avís evident, al taulell mentre treballava però, avui, després de dormir gairebé 7 hores seguides (encara no m’ho puc creure), mentre gaudia de les ganes de quedar-me una estona més al llit (sensació que ja no recordava) i reflexionava sobre tot plegat m’he adonat de dues coses:

  • Ahir, vaig anar a dormir angoixada. Avui, m’he despertat sentin-me fantàsticament.
  • Les actituds negatives projecten una ombra gran i fosca que oculta les actituds positives que ens envolten i que tendim a obviar.

Conclusió bibliotecària: de vegades, ens fa molta mandra parlar amb les persones que busquen conversa al taulell (hi ha cada cas! 😦 ) però, de vegades, molt de tant en tant, val molt la pena escoltar.

Jo, a Barcelona, en plan "estic reflexionant"

Jo, a Barcelona, en plan “estic reflexionant”

Nena, és aquí la biblioteca? #quèfemalesbiblios

Fa unes setmanes, em van demanar (per un projecte de l’àmbit del Grau d’Informació i Documentació de la UB), un llistat de demandes reals que els bibliotecaris  rebem als taulells de la biblioteca.

#librarianspower

Bibliotecària, al taulell “mode atenció a l’usuari”

D’entrada, vaig anotar totes les demandes que em van fer aquella mateixa tarda al taulell i el resultat, en forma de llistat, em va sorprendre: tantes coses, tan diverses i sí, un “nena, és aquí la biblioteca?” 😂😂😂

N’he afegit unes quantes que recordava i algunes que m’han passat  (gràcies! 😉 ) i m’he adonat d’una cosa: les biblioteques són allò que els usuaris necessiten que siguin… Els bibliotecaris només podem establir certs límits perquè la cosa no surti de mare! 😱

He exclòs de la llista (que espero continuar) les tirades de canya (o tejus) i les que se surten massa de l’àmbit professional (pero haberlas, haylas!).

– Com puc renovar un préstec a l’eBiblio?
– Tens una guia de telèfons?
– Vull un llibre que parli de Cambodja però que no sigui una guia de viatges.
– ¿Sabes si el pastel de fresa lleva bizcocho? (Una usuària que agafava en préstec un llibre de cuina).
– Em pots deixar un ordinador portàtil?
– Em pots ajudar a fer un currículum?
– I need to print a boarding pass.
– Je veux acheter une guide de Barcelona.
– (per telèfon) Em canvio de pis i vull fer una donació de tots els meus llibres a la biblioteca. Com ho he de fer? Me’ls vindreu a buscar?
– Porto un llibre meu a la bossa, puc entrar?
– Puc carregar el telèfon a algun lloc?
– (per telèfon, els Mossos d’esquadra) Hem trobat una cartera sense documentació però hi ha un carnet de la biblioteca, ens podeu facilitar les dades de la persona?
– Seré a Lloret dues setmanes (he vingut amb l’Imserso) puc fer ús de la biblioteca?
– El gos ha mossegat el llibre que vaig agafar en préstec, què he de fer?
– Tens un carregador de mòbil per deixar-me?
– M’ajudes amb la declaració de la renda?
– Vull escoltar Motörhead a l’ordinador, m’ajudes?
– (usuari poc habitual)Em recomanes un llibre que m’agradi?
– El llibre que vull agafar en préstec pesa molt i m’agrada llegir-lo a la biblioteca, me’l podeu guardar aquí?
– (parella amb vestits de gal·la acompanyats de fotògraf) Podríem fer-nos unes fotos al pati?
– Nena, tu que deus saber català bé, em pots corregir aquest poema?

 

I a tu, què t’han demanat?

 

Les xarxes socials i Què fem a les biblios?

Creant una comunitat temàtica a partir de diferents xarxes socials generals:

 

Què fem a les biblios?

Què fem a les biblios? És un projecte que pretén mostrar, sobretot mitjançant imatges, el que passa a les biblioteques catalanes que hi vulguin participar.

El projecte, que gestiono juntament amb Cristina Quesada y Rosana Andreu té presència a les xarxes socials generals més importants, però el perfil d’Instagram, n’és el nucli.

Evolució del projecte:

1. Creem el hashtag #quèfemalesbiblios i l’utilitzem en els nostres perfils personals i professionals. Animem a altres biblioteques i professionals a fer-lo servir.

2. Ens adonem que hi ha moltes biblioteques que no tenen perfil a Instagram i ens interessa que s’uneixin al projecte: creem un tauler compartit a Pinterest.

3. El volum de fotografies etiquetades ens fa pensar que hem de començar a gestionar i dinamitzar el projecte: creem un perfil a Instagram.

4. Necesitem una plataforma on explicar el projecte: creemel blog.

5. Ara, ja tenim una certa entitat, necessitem comunicar-nos, relacionar-nos i publicitar-nos a través de Twitter y de Facebook.

Tenim presència a totes les xarxes socials generals i seguidors que interactuen amb nosaltres i entre ells allà on se senten més còmodes.

Tema: bibliotequess, bibliotecari@s, usuari@s y activitats de biblioteca.

Hem creat una “super xarxa social” temàtica formada pels diferents perfils a les xarxes socials generals?

Podria ser una manera de veure-ho però, m’agrada més pensar que hem posat les diferents xarxes socials al nostre servei, per aconseguir uns objectius determinats: difondre una professió, el dia a dia a les nostres biblioteques, compartir experiències i coneixements.

Aquest article va ser publicat per primer cop a Mis Redes Sociales no son Verticales:

Mis redes sociales pueden ser temáticas II

 

 

Instagram: una eina per a la divulgació científica i l’experimentació?

Instagram: una eina per a la divulgació científica i l’experimentació?

Gatets, fotos de salts impossibles, albades i capvespres, peus amb ungles pintades de colors que jo no trobo mai al super, reposts de les meves mencions a altres galeries, selfis (tot i que crec que ja estan passats de moda) i, com no, l’últim en moda bibliotecària: els #boolkfacefriday ...

Bookface de @bibliolloret

Bookface de @bibliolloret

 

Correcte! Parlem d’Instagram… però, això ja ho sabíeu perquè sou espavilats i llegiu els títols de les entrades 😉

Com aquests dies em trobo investigant sobre diferents usos de les xarxes socials per al meu TFM Mis Redes Sociales no son Verticales i, he tingut l’oportunitat de veure de prop xarxes socials de l’àmbit científic i acadèmic, he volgut saber què passa amb la ciència i la investigació a Instagram.

Després d’investigar una mica, he trobat uns quants perfils molt interessants. Com a mostra, us deixo algunes imatges que us deixaran bocabadats:

Del compte d’Instagram de Nasa goddard:

 

Del compte d’Instagram del CSIC:

 

N’hi ha més, la majoria d’ EEUU, on sembla que són més conscients que una imatge val més que mil paraules:

  • National Oceanic and Atmospheric Administration Fisheries: @NOAAfisheries
  • National Geographic: @natgeo
  • The American Museum of Natural History: @amnh

Però, què passa amb l’experimentació? La veritat és que no he trobat cap projecte científic… així que us en vull mostrar un de meu. Ja ho sé! No sóc investigadora… però, imagineu un lloc especial que us encanta, amb unes característiques naturals molt canviants que us tenen captivats. Un lloc al qual tornar cada cop que tingueu l’oportunitat i que sempre és diferent. Això em passa a mi amb: El delta de la Tordera així que, un dia, vaig decidir publicar una foto a Instagram, feta des del mateix punt, cada cop que hi anés. Aquest és el resultat:

http://flipagram.com/f/T2DKqpKnR0

Què us sembla? Creieu que la ciència hauria de tenir més presència a les xarxes socials?

Quins usos alternatius li donaríeu a Instagram?

@lidiabartolome

Aquest article va ser publicat per primer cop a Mis Redes Sociales no son Verticales:

Instagram: ¿una herramienta para la divulgación científica y la experimentación?

 

 

 

Instagram, Twitter i Els Pastorets de Mataró

Cordes de teler

Cordes del teler a Sala Cabanyes de Mataró

 

Ahir, vaig assistir a la preestrena de Els Pastorets de Mataró, a la Sala Cabanyes. Em va convidar la Neus Pinart que em va explicar que, aquest any, a més de piular la preestrena, volien fer-la present a Instagram.

Els convocats, tuitaires i instagràmers, vam tenir el privilegi d’accedir al cor del teatre i fotografiar tècnics, maquilladores, i actors mentre es preparaven o els espais que no són visibles des del pati de butaques, com el teler i el fossar de l’orquestra.

Em va encantar l’espectacle, aneu-lo a veure, val molt la pena! I em va encantar l’experiència que va ser un gran exemple de bon ús de les xarxes:

  • Vam treballar amb un objectiu comú malgrat que molts no ens coneixíem d’abans.
  • La tecnologia va estar al servei de la tradició i la cultura.
  • Van sorgir noves possibilitats de difusió.

El resultat: #PastoretsMataró

Per la meva banda, vaig intentar publicar les fotografies seguint el fil de la història: #pastoretslidiabart

De ben segur, la quantitat d’imatges augmentarà els propers dies.

El meu equip, a la meva biblioteca

Foto: M.àngels Vázquez. Bibliotecàries-vogadores

Foto: M.àngels Vázquez. Bibliotecàries-vogadores

L’any passat, com a Treball de Final de Màster, vaig refer aquest blog per donar-li aparença de web. El resultat, s’assembla bastant a la proposta que vaig fer al meu tutor: un web que reflectís les diverses coses que faig a la xarxa, personalment i professional. El tutor em va advertir sobre la dificultat de barrejar, en un mateix espai, continguts professionals amb continguts relacionats, per exemple, amb la meva activitat esportiva però, després dels primers dubtes, vaig decidir tirar pel dret.

Des de llavors, he escrit poc, per manca de temps i, per què no dir-ho, per voler tocar massa tecles. Alguns posts relacionats amb la feina, d’altres amb l’esport, alguns parlant de tecnologia i esport o d’esport i el comportament d’un equip.

Però, finalment, l’altre dia es va produir l’esdeveniment que va donar sentit a tot plegat: L’expo Vogadors.

Una idea genial de la M. Àngels Vázquez, que pretén mostrar la història del rem a Lloret de Mar i que es pot visitar aquests dies a la Biblioteca de Lloret de Mar, a la meva biblioteca.

Al voltant de l’expo, s’han organitzat diverses activitats i, va ser un plaer tenir les noies del Rem Santa Cristina, el meu equip, animant una sessió de rem amb ergòmetre, mentre jo treballava (reconec que em vaig escaquejar una mica).

A la foto, podeu veure les bibliotecàries vogadores, una de Lloret i l’altra de Blanes, companyes d’equip i col·laboradores en temes professionals. No és una passada?

#9N. Avui, no callaré!

Presidente,

Vengo ahora de votar (permítame que llame “votar” a la acción de expresar mi opinión acerca del futuro de mi país, en este jolgorio que los catalanes nos hemos sacado hoy de la manga). He votado acompañada de parte de mi familia. Mi sobrina Laura, 16 años, ha votado (coaccionada, claro, todos sabemos que los adolescentes hacen exactamente lo que se les manda), mi madre, 83, ha votado (fíjese que es una cosa rarísima porque ella ha sido siempre #muyfan de la Unidad de España, tanto que, a menudo, dice que a España le falta Portugal para estar completa). Mi hijo no ha podido acompañarme (el no puede votar porque solo tiene 13 años), tenía un partido de futbol (ya sabe cómo es eso de importante) y mi novio va por libre (¡es que el es un radikal! Es funcionario y está hoy en una mesa, custodiando una urna) pero, si esta noche vuelve a casa (ya le he advertido que a lo mejor lo detenían, o algo, ¡no sé!), celebraremos el jolgorio de hoy en familia.

Lo que hemos votado, sobre todo lo que ha votado mi madre, no se lo voy a decir, que se le ve nervioso y no quisiera yo contribuir a su malestar.

Note, por favor,  que escribo en castellano, mi lengua materna, que sigo dominando a la perfección (tenga en cuenta que soy estudiante de un máster que se imparte en castellano, aquí, en Catalunya) a pesar de “haberme vuelto” ¡IN-DE-PEN-DEN-TIS-TA!

Espero ansiosa sus próximas declaraciones, la verdad es que mi novio el radikal y yo, nos reímos mucho ayer noche escuchándole.

¡Ah! La foto, ¡se la dedico!

Equip

Foto: Joan Pijoan

Segons el DIEC, Equip: Grup de persones organitzat per a un objecte determinat.

Tan fàcil però tan difícil! Tot allò que reivindico en el meu dia a dia, a la feina, ho hem aconseguit un grup de dones veteranes (algunes més que altres), en poquets mesos.

Com en qualsevol grup, hi ha de tot: algunes en saben molt, d’altres en sabem poquet perquè acabem d’arribar, no totes tenim la mateixa forma física, ni el mateix entrenament, ni el mateix temps, ni la mateixa edat. Les nostres circumstàncies personals són diverses, algunes complicades, algunes doloroses. Tenim feines molt diferents, amb horaris impossibles de complementar. En definitiva, som un grup divers, nou, en el que algunes ens coneixem molt i coneixem poc a d’altres. Un grup, com tants!

I, què diferencia un grup d’un equip?

Tal i com jo ho veig un grup és un equip quan:

  • Té una líder compromesa
  • Té un objectiu clar
  • Hi ha tolerància
  • Hi ha RESPECTE (sí, en majúscules)
  • Hi ha ganes de treballar i d’aprendre dels que en saben més (GRÀCIES TIMONERS!)

Crec que puc dir que tenim EQUIP i, per això, ens sentim tan contentes i orgulloses del que hem aconseguit, sense haver guanyat res! Objectiu acomplert!

#jopublicoenpositiu

Foto: @lidiabart

Foto: @lidiabart

Fa temps que penso en el que ara escriuré. És una qüestió que em preocupa personal i professionalment. Em produeix un neguit que es manifesta de maneres diverses: incomoditat, perplexitat, inseguretat, sentit de culpa…

Parlo de la manera en què ens comportem i publiquem a les xarxes socials, manera que reflecteix, en molts casos, com ens comportem en la nostra faceta no virtual.

És evident que vivim moments complicats, envoltats de corrupció, males gestions, pobresa, repressió… Tots patim o tenim gent propera que pateix per aquestes qüestions però, també per moltes altres: malalties, fracassos sentimentals, pèrdues…

És evident que les xarxes han de servir per expressar lliurement tot allò que pensem però, de debó que no us passa mai res de positiu? Per què ens costa tant parlar del que ens passa de bo? Per què és tan difícil, a les xarxes i a la vida, que algú agraeixi a algú altre allò que fa bé?

Crec fermament que no tots ens hem de dedicar a fer política. Alguns intentem canviar les coses amb petits gestos quotidians: a la feina, a la vida, a les xarxes…

Crec fermament que a la gent se li ha de dir allò que fa bé, sovint, si és possible, abans de criticar allò que fa malament… Reconeixement positiu, se’n diu?

Doncs avui passo a l’acció! Us convido a fer-ho amb mi i us adverteixo que em prenc això, en certa manera com un experiment. Publicar en positiu, de tant en tant, no us impedirà seguir expressant el vostre descontent per tot allò que no funciona bé.

Podeu publicar en positiu allà on us vingui de gust utilitzant el hashtag #jopublicoenpositiu (aneu a la pàgina de les entitats i professionals que han fet alguna cosa per vosaltres, segur que agraeixen un comentari positiu) o compartir tot allò que us sembli positiu a Facebook: #jopublicoenpositiu https://www.facebook.com/groups/182800378579960/

Ah! I no patiu per mi, no seria la primera vegada que em quedo sola en un projecte, ni serà l’última!

Un matí d’estiu a la #biblioteca…

Foto: @josepcalataiud

Foto: @josepcalataiud

Obrim una hora més tard, a les 10:00 però nosaltres som aquí des de les 7:45. Som tres persones, una per planta… No us parlaré de la feina interna que no s’acaba mai i que és tan difícil d’explicar, la majoria de vegades, us parlaré del que passa quan obrim les portes.

Minuts abans d’obrir, acostuma haver-hi usuaris habituals que esperen, davant la porta, per ser els primers a seure davant del seu ordinador preferit o per apoderar-se d’un diari determinat. No triguen a començar les demandes d’ajuda:

– Nena, pots venir un moment, és que em vull obrir un compte a Facebook, per mirar que hi escriuen les meves amigues (que jo no vull escriure-hi res, eh!) i no sé com es fa…

– Escolta maca, com ho he de fer per accedir al meu correu electrònic, és que a casa només he d’obrir l’ordinador i ja em surt…

– Hola Lidia, vull una novel·la romàntica per passar l’estona sense escalfar-me el cap…

Mentrestant, a la planta zero, la M. Àngels intenta ajudar a una senyora a fer-se voluntària de la Creu Roja… Via Internet, és clar! I la Marta, a la Sala Infantil, rep una visita de nens de P3 d’un casal del poble: els nostres futurs usuaris!

El matí s’escola sense que ens n’adonem, fent préstecs, carnets, endreçant prestatges, contestant al telèfon, responent consultes bibliogràfiques, demanat documents en préstec interbibliotecari, etc.

Som pocs, tenim una càrrega de feina per sobre del que seria desitjable (i no ho dic perquè ens cansem més o menys, ho dic perquè, moltes vegades, no podem atendre els nostres usuaris com es mereixen), però acabo el matí satisfeta per dos motius, principalment:

  • No hi ha res com rebre l’agraïment d’algú a qui has pogut ajudar.
  • Hi ha futur: les persones vénen a la biblioteca a les mateixes coses de sempre però, també, a cercar-ne moltes de noves. Vénen a buscar ajuda per posar-se al dia en les noves tecnologies, a provar com funciona un llibre electrònic, a demanar-nos que ampliem els cursets i tallers de formació, a preguntar que “què és això que feu a Internet de comentar lectures”, etc.

Nosaltres tenim les respostes, i les persones capaces de fer-les arribar, de maneres diferents, a qui les necessita. Sovint, ens falten els mitjans i malgrat tot, seguim engrescant-nos…

#biblioteca

Facebook. Un cas real a dues bandes: Eva i Fun Jazz a Lloret

Jo tinc un perfil de Facebook en el qual hi publico de maneres diverses. A banda de les coses que comparteixo exclusivament amb aquells que són “amics”, hi comparteixo coses públicament: les coses de @bibliolloret, en un intent d’anar més enllà del perfil institucional i humanitzar la presència de la biblioteca a la xarxa; coses d’amics que tenen negocis, com les @campsisters; coses que em resulten interessants per motius diversos i, des que es van posar en marxa, les coses d’Eva i Fun Jazz.

Dissabte passat, Eva i Fun Jazz actuava als Jardins de Santa Clotilde.

Eva i Fun Jazz és un quartet del País Valencià que tot just fa un any va començar a treballar en el projecte Tribute to Ella.

Eva és amiga meva i no vaig voler perdre’m l’estrena a Xàtiva que em va deixar amb la boca oberta. Així ho vaig explicar a tothom en tornar…

L’Eva i jo vivim lluny l’una de l’altra i sovint ens comuniquem pel Facebook: els vídeos d’Eva i Fun Jazz van començar a córrer pels nostres perfils…

Molts dels meus amics de Facebook em van fer comentaris sobre els vídeos d’Eva i Fun Jazz, entre ells, la meva amiga Anna a qui va agradar especialment…

Com va ser possible l’actuació de dissabte?

L’Eva ho explica així:

Eva i Fun Jazz començàrem a assajar al setembre-octubre de 2012. Al mes de desembre vaig posar en marxa el que pensava que em calia per donar-nos a conèixer a través d’internet sense més despesa que el meu propi temps i, a la vegada, per tenir organitzada la informació que generara el grup: el blog com a magatzem i distribuïdor principal; la pàgina de Facebook (si no estàs al Facebook, no existeixes); la pàgina de Google + (aprofitant que en crear un compte de gmail ja et feia el perfil); Ivoox pels àudios; Youtube pels vídeos; i Pinterest per organitzar-me les fotos.  Més tard, vaig crear un perfil a Unnium, una xarxa adreçada específicament al món de l’espectacle.

Captar seguidors sempre és difícil i necessita de la complicitat de molta gent. A la vegada, pense que tan important és fer-se present com no resultar pesat… lo poco, gusta; lo mucho, cansa. El cas és que una de les persones que més coses ens compartia per Facebook era la meua amiga Lídia… Però vull ací fer un incís, perquè l’origen és aquest.

La meua amiga Lídia ha arribat a ser LA MEUA AMIGA LÍDIA gràcies a l’existència d’internet i, especialment, de les xarxes socials. Si no hagués estudiat la carrera on line, no hagués cursat l’assignatura d’Informació Electrònica; si no ens haguérem conegut a través d’aquesta, no hauríem contactat a través de Facebook; si la nostra relació a través de les xarxes no hagués estat tan intensa, mai no haguérem sabut de la nostra afinitat; si la nostra hagués estat una relació únicament no-virtual, no s’hagués pogut sostenir per massa temps… no haguéssim aprofundit gaire… mai no sabríem quantes coses compartim… per tant, més de dos anys després d’haver acabat juntes la carrera, no tindríem cap cosa a dir-nos… ni entre nosaltres dues, ni amb altres de la tropa.

Bé, la qüestió és que la Lídia i jo vivim a més de 500 quilòmetres de distància física, però, realment, estem a menys d’un metre: tant ella com jo estem moltes vegades a menys de mig metre d’una pantalla del que siga, excepte del televisor… i també estem a eixa distància d’altres persones que tenim als nostres contactes, així és que, a través de Facebook, jo estava tan a prop de la Lídia com del seu contacte “Anna Fuentes” (la Directora de Patrimoni Cultural de l’Ajuntament de Lloret de Mar). I com ja he dit abans, la complicitat de la Lídia per difondre els continguts generats pel grup va estar clau perquè l’Anna sabera de nosaltres, un grup que s’havia format sols uns mesos abans i que, en el moment de la proposta per realitzar un concert a Lloret, feia 5 dies que havia fet l’estrena a Xàtiva (amb la presència, aquesta vegada, física, de la meua amiga Lídia, entre altres). Supose que el fet de poder veure’ns en acció per fi al Youtube, va decidir l’Anna a escriure’m el mateix dia que la Lídia compartia al seu perfil el vídeo de Georgia on my mind, el dia 9 de gener de 2013.

I ahí ja entrà en acció la comunicació directa. L’Anna em va escriure al correu del grup, em va explicar el que havia pensat per nosaltres… i tot va anar rodat. No cal ni dir que aquests mesos, fins el 22 de juny, hem estat compartint a les xarxes tota la informació i tota la publicitat que ha generat l’esdeveniment: notícies, recordatoris, ressenyes, vídeos, àudios… tot!! Torne a insistir que nosaltres, des de l’Olleria, havíem de publicitar un concert que anava a realitzar-se a més de 500 quilòmetres de distància física, amb l’únic recurs d’un ordinador! I vam aconseguir (nosaltres, la gent que hem estat compartint per tot arreu absolutament tot) que un grup novell, que mai no havia eixit del País Valencià, amb molta il·lusió però amb tan sols 3 o 4 actuacions prèvies, omplira les cadires que calia omplir (i alguna més) als Jardins de Santa Clotilde de Lloret de Mar. A més, vaig poder re-conèixer l’Anna i també altres persones amb les quals havia xerrat pel Facebook, com la Francesca… i a gent que he conegut abans virtualment que en directe, com el Josep (al Josep havia de dedicar-li un altre article), la Sílvia (que em fa unes fotos genials i les posa a Instagram)… i alguns dels altres amics que vaig fer i que he conservat “onlinement” (l’Emili, la Cristina i la Teresa)…

No és màgia, encara que ho semble: és posar les eines que et proporciona internet a l’abast dels teus objectius; és tractar de minimitzar les barreres físiques i pensar que la comunicació no té obstacles si aconsegueixes la complicitat d’una comunitat que, en alguns casos, inclou també els teus amics (contacte i amic no sempre són termes sinònims). No vull pensar les coses que no hauria fet o sentit d’haver-me tancat en banda a les noves (actuals) tecnologies… i no us podeu imaginar com d’acompanyada m’he sentit cada vegada que he sortit a un escenari els últims mesos i he tingut l’absoluta certesa (almenys, jo ho he cregut així) que, davant d’un moment de pànic, anava a trobar els meus amics a menys d’un metre… i si, com em va passar a Albaida, m’abraçava a l’Iphone perquè allí estava la Lídia donant-me ànims, encara més a prop. Exagerada? No… realista.

Què ha passat? Tant l’Eva com jo tenim un bon recorregut treballant a les xarxes (i tenim un bon mestre). Les dues intentem estar al dia i aplicar qualsevol novetat a la feina que fem però, creieu que això hagués funcionat sense els vincles personals?

M’agrada pensar que no, que l’èxit de qualsevol projecte depèn, no només de la professionalitat amb que l’afrontes sinó, també, de tot allò que hi posem de nosaltres mateixos.

Dissabte, després de l’actuació (FANTÀSTICA) de l’Eva, mentre fiem l’última copa, va sorgir la possibilitat d’explicar com havia anat tot perquè, per a nosaltres això és un cas d’èxit, personal, professional, de comunicació, entre moltes altres coses. I aquí ens teniu, escrivint això a dues bandes, com quan ens vam conèixer, allà a la UVic.

Eva R. i Lidia B.

La feina de bibliotecària: Una alumna del Bàsic 2

SAMSUNGEls alumnes del CNL de Lloret de Mar ens visiten, des de fa dos cursos, per conèixer la biblioteca.

Els fem una visita guiada per cadascun dels espais, incidint en aquells recursos que els poden ser útils per l’aprenentatge del català. Alguns ja coneixen la biblioteca i la utilitzen, altres es fan el carnet el mateix dia de la visita i solen convertir-se en usuaris habituals.

Avui, a primera hora, ha vingut la Fàtima, alumna del Bàsic 2, nouvinguda a Lloret, d’origen magrebí. Venia a tornar els llibres que tenia en préstec i m’ha explicat que avui tenia l’examen oral i que estava molt nerviosa. Estava molt contenta perquè la prova escrita li ha anat molt bé: “un 19 sobre 20”, m’ha dit, i m’ha comentat que, malgrat que a ella li agrada molt la gramàtica, especialment la catalana, tenim uns pronoms febles “molt difícils”.

La Fàtima, que s’adreça a nosaltres sempre en català, em deia que, tot i tenir força vocabulari, quan es posa nerviosa, li costa trobar les paraules (i a qui no!) i jo li he dit que no patís, que ho farà molt bé.

El seu nerviosisme era evident com també ho era els seu gran somriure que demostrava la seva satisfacció per estar aprenent la llengua del lloc on viu.

A mi m’ha encomanat el somriure i m’ha fet constatar, un cop més, que les petites coses, també a la feina, són les que realment importen.

La biblioteca i les persones

Llegeixo al Punt Avui un article, La biblioteca de Lloret i, oh! Curiosament no en parla malament! D’entrada, sento un alleujament que es va convertint en incomoditat a mesura que vaig processant la informació.

Només es parla de números, quants carnets, quants visitants, quantes exposicions i quantes activitats. Ni una sola referència a les persones, ni al dia a dia de la biblioteca, ni a res del que de debò importa.

La biblioteca no és res sense les persones, persones que necessiten que les ajudis a fer un currículum perquè estan buscant feina o que els recomanis un llibre, “un que sigui bonic”, persones que necessiten que els recordis que no poden deixar els seus fills petits sols a la sala infantil, persones “turistes” que necessiten que les ajudis a imprimir el bitllet d’avió per tornar a casa, persones jubilades que no saben com inscriure’s als viatges de l’IMSERSO, persones que acaben d’arribar al poble i no saben on anar per aprendre català, persones que no saben com entrar a la pàgina del Ministerio del Interior per comprovar quin es l’estat dels seus papers, persones que, simplement, vénen cada dia a llegir el diari i necessiten un minut de conversa amb la persona que hi ha darrera el taulell.

Persones que són a la xarxa i necessiten un espai virtual per compartir les seves lectures perquè no tenen temps per venir a la biblioteca. Persones que et fan una consulta via Twitter (sí, ja fa temps que tenim Twitter) perquè és el que tenen més a mà i saben que la biblioteca hi és i respon.

Persones, en definitiva, les que hi treballem i aquelles per les quals treballem. Si ens oblidem de les persones, quin sentit té la biblioteca?

14N: Avui faig vaga!

Deixar d’anar a treballar, em costa molt. M’agradaria trobar una manera alternativa de protestar eficaçment però, si ningú l’ha trobada encara, deu ser que és complicat.

Fa sis anys que vaig començar a treballar per l’administració pública com a tècnica auxiliar de biblioteca i sóc funcionària de carrera des del setembre de 2008. Al llarg d’aquests sis anys, a banda de superar quatre oposicions, he cursat la Diplomatura de Biblioteconomia i Documentació que m’ha permès optar a una promoció interna. Fa un any que sóc bibliotecària, de formació i de professió.

L’esforç no ha estat petit (tinc uns quants companys d’estudis que ho poden certificar) i ha suposat una despesa de temps i de diners de la qual encara m’estic recuperant però que ha pagat la pena. En alguna ocasió he hagut de sentit a dir que “a la universitat privada, pagues i et regalen el títol” però us asseguro que no és així: he pagat molt (de fet encara pago) però he après moltes coses tant de professors com de companys.

Aquest any, l’any en el qual m’he quedat sense paga de Nadal (paga que ja havia invertit en algunes coses necessàries per a mi i per al meu fill) he decidit matricular-me en un Màster (que cursaré en dos anys, perquè també és caríssim) perquè necessito seguir aprenent per a poder créixer i adaptar-me als canvis (espero que imminents) que s’albiren per a una professió com la meva que ha d’estar a l’alçada de les necessitats de les persones.

No he deixat mai de considerar-me una privilegiada: tinc una feina i és una feina que m’agrada (malgrat les mil històries que la fan complicada de vegades). També tinc gent al meu voltant que passa per moments molt difícils i això em fa valorar més encara el que tinc.

Ara, he d’aprendre a valorar l’esforç que he fet per ser on sóc (jo vaig patir l’última crisi: vaig estar més d’un any buscant feina sense trobar-ne ) i, sobretot, he d’aprendre a no justificar-me per tenir feina o per ser una privilegiada i a reivindicar sense complexos uns drets que van aconseguir els nostres pares i que els nostres fills no tindran, malgrat el nostre esforç.

Tot això pot sonar, justament, a justificació però no, no ho és! Avui li he explicat al meu fill per què fem vaga (tots dos) i ho he vist més clar que mai: tocava fer vaga!

Per cert, els diners que no em pagaran avui, no es podrien invertir en alguna cosa que beneficiés la societat? Ho dic perquè, gran part de la feina que no faré avui, de ben segur, l’hauré de fer demà…