Quan nedo, només sento els meus pensaments

L’aigua m’atrau com res en aquest món. M’agrada nedar i ho he fet sempre, tot i que no ho havia tornat a fer seriosament, en piscina, des que el meu fill estava a punt de néixer, ara fa 12 anys.

Nedar em va molt bé perquè és un exercici de baix impacte i això és molt important pels que comencem a tenir tares. També m’ajuda a pensar, no hi ha res com tenir el cap sota l’aigua 30 minuts per aclarir les idees.

Malgrat tot, el meu estil sempre ha estat qüestionat. Aquí us deixo unes imatges perquè valoreu:

Caminar connectats. 1

La caminada de Sant Martí de Centelles va tenir lloc el passat 2 de març.

A les 7:15, la Silvia, el Josep i jo començàvem a caminar.

La ruta ens va agradar molt, hi ha trams de pujada que ens van fer suar i d’altres, de baixada, en els què vam haver de vigilar molt on posàvem els peus. El paisatge és una meravella i l’organització, de les bones, amb botifarra inclosa!

Però, què ha fet possible que jo escrigui aquesta entrada i que vosaltres veieu les imatges?

Resumint: un smartphone amb connexió a Internet, una bateria externa, algunes xarxes socials, un parell d’aplicacions, un gestor de continguts…

Si a més de tenir les eines, establim una estratègia per a recuperar la informació produïda per diferents persones, podrem elaborar materials de qualitat que ens permetran conservar i reviure els moments viscuts. Però d’això, en parlarem en un altre moment, ara, us plantejo:

Creieu que la tecnologia afegeix valor a un esdeveniment popular o esportiu? O bé, creieu que la tecnologia ens esclavitza i no ens deixa viure plenament aquest tipus d’esdeveniments?

 

Què passa amb aquells codis QR? I

El mes de setembre de 2011, vaig començar a treballar amb Codis QR a la Biblioteca. Explicava un primer experiment amb el qual es pretenia facilitar l’accés als llocs en els quals la biblioteca era present a la xarxa.

Va ser una idea portada a la pràctica sense gaire planificació (però que molava). Un projecte mal plantejat des del principi.

Fa unes setmanes, vaig assistir al curs per a formadors del projecte mTalent de formació tecnològica en l’àmbit dels dispositius mòbils. Una de les càpsules formatives, Integració dels codis QR en l’estratègia de comunicació de l’empresa, em va fer veure algunes coses:

  1. Els codis poden ser molt útils en un moment d’increment de les connexions a Internet des de dispositius mòbils però, han de ser part d’un pla estratègic i ens han de servir per a acomplir uns objectius preestablerts.
  2. Els codis QR es llegeixen amb dispositius mòbils. No té sentit que enllacin a llocs web no adaptats. Si el web al qual enllacem no està pensat amb un disseny adaptable (Responsive Design), el resultat és una pantalla en la qual no podem llegir res.
  3. Un codi sense cap explicació relativa al que enllaça no genera prou interès per a ser capturat (o sí però, no ens crea cap expectativa).
  4. Hem de poder obtenir dades estadístiques del tràfic que generen els codis. Hem de saber si funcionen o no i en quina mesura.

Un dels objectius que em plantejo aconseguir al llarg d’aquest any, és donar a conèixer la presència de la biblioteca a la xarxa a un públic més ampli, així que, comencem de zero!

Primer codi:

Dissenyat per a ser mostrat en llocs estratègics de la biblioteca, amb informacióQR addicional sintètica sobre on trobar-nos i com participar. El codi enllaça a una pàgina del Bloc de la Biblioteca, @bibliolloret, amb disseny adaptat al mòbil, en la què es mostrarà informació que es pot modificar en funció de les necessitats d’un moment determinat.

El codi s’ha generat a partir d’un enllaç escurçat amb Google URL Shortener que ens permet obtenir dades dels clics mitjançant analytics i de manera molt senzilla.

Tot a punt (o em deixo alguna cosa?) per situar els codis a la biblio i esperar a veure què passa.

Mi resumen 2.0 de 2013

bibliolloretteamMe alegra decir que este ha sido un año de reconocimientos. El trabajo que empezamos en Instagram, en agosto de 2012, ha comenzado a dar frutos más allá del cumplimiento de los objetivos establecidos en el momento de poner en marcha el proyecto.

A principios de año, la Bond University (Gold Coast, Australia), nos invitaba a participar en un estudio sobre el uso de Instagram en las bibliotecas. Éramos una más de las bibliotecas participantes sin embargo, que cuenten con tu opinión en la otra punta del mundo es, como lo diría emocionante?

En mayo, Julián Marquina contactaba con nosotros para invitarnos a colaborar en el Informe Apei sobre Bibliotecas ante el siglo XXI: Nuevos Medios y caminos. En la página 94 explicamos el proyecto @bibliolloret a Instagram.

Finalmente, llegaba la propuesta de lEscola d’Hivern de la Biblioteca Pública (9a edició: octubre 2013). Allí, en la sección de experiencias, explicamos nuestro proyecto:

(El sonido no es bueno pero me hace ilusión colgar la presentación por si os apetece verla!)

Pero, no sólo nos han mirado por el trabajo realizado en Instagram, en octubre, Greendata nos entrevistaba para dar a conocer nuestra experiencia utilizando la plataforma ReadGroups para el Club de Lectura Virtual:

E-XPERIENCIA READGROUPS: BIBLIOTECA LLORET DE MAR, UNA APUESTA 2.0

Finalmente, para terminar el año, llegaba la distinción Aquí biblioWiki que identifica la biblioteca como punto de referencia para todo aquel que quiera resolver dudas relacionadas con la Wikipedia.

Todo esto es el resultado de un trabajo de equipo hecho con ganas, desinteresadamente y con el objetivo de añadir un plus al trabajo diario que hacemos en el mostrador. Es un éxito de #bibliolloretteam

Català

Podem utilitzar les xarxes socials per a la recerca i l’educació? Primeres reflexions. I

L’octubre de 2013, vaig començar a difondre l’enquesta Podem utilitzar les xarxes socials per a la recerca i l’educació? L’enquesta ha de servir per recollir opinions diverses sobre la qüestió però, també, com a element introductori del tema en el Taller de Cerca d’Informació que realitzem a la Biblioteca per als alumnes de 1r de BAT.

De moment, hem realitzat dos tallers que han acabat amb la pregunta de l’enquesta: Creieu que podem utilitzar les xarxes socials per a la recerca? La resposta: un NO rotund.

A partir d’aquest NO, els expliquem una primera utilitat a partir de dues preguntes senzilles:

  • Es possible que necessiteu realitzar enquestes per a recollir informació pel vostre treball?
  • Us servirien les xarxes socials per difondre una enquesta?

Ara, la resposta és un SÍ, un sí tímid, però.

És evident que els nois i noies perceben les xarxes socials com a llocs on es diverteixen, es comuniquen i perden temps que haurien de dedicar a l’estudi.

És evident, també, que això és el que els hem ensenyat pares, professors i educadors.

És evident que les xarxes socials hi són, es quedaran i evolucionaran.

No és el moment de ensenyar-los a fer-ne un ús alternatiu?

La meva resposta a aquesta pregunta és un rotund, com a mare i com a bibliotecària. I em plantejo, no és aquesta una de les noves funcions dels professionals de la informació?

Español

El meu resum (2.0) de 2013

bibliolloretteamM’alegra dir que aquest ha estat un any de reconeixements. La feina que vam començar a Instagram l’agost de 2012 ha començat a donar fruits més enllà de l’acompliment dels objectius establerts en el moment de posar en marxa el projecte.

A principis d’any, la Bond University (Gold Coast, Australia), ens convidava a participar en un estudi sobre l’ús d’Instagram a les biblioteques. Érem una més de les biblioteques participants però, que comptin amb la teva opinió a l’altra punta del món és, com ho diria… emocionant?

Al maig, Julián Marquina contactava amb nosaltres per demanar-nos de col·laborar a l’Informe Apei sobre Bibliotecas ante el siglo XXI: nuevos medios y caminos. A la pàgina 94 expliquem el projecte @bibliolloret a Instagram.

Finalment, arribava la proposta de l’Escola d’Hivern de la Biblioteca Pública (9a edició: octubre 2013). Allà, dins la secció d’experiències, vam explicar el nostre projecte:

(El so no és bo però em fa il·lusió penjar la presentació per si us ve de gust veure-la!)

Però, no només ens han mirat per la feina feta a Instagram, a l’octubre, Greendata ens entrevistava per donar a conèixer la nostra experiència utilitzant la plataforma ReadGroups pel Club de Lectura Virtual:

E-XPERIENCIA READGROUPS: BIBLIOTECA LLORET DE MAR, UNA APUESTA 2.0

Finalment, per a acabar l’any, arribava la distinció Aquí biblioWiki que identifica la biblioteca com a punt de referència per a tothom qui vulgui resoldre dubtes relacionats amb la Viquipèdia.

Tot això és el resultat d’un treball d’equip fet amb ganes, desinteressadament i amb l’objectiu d’afegir un plus a la feina diària que fem al taulell. És un èxit de #bibliolloretteam

Español

#jopublicoenpositiu

Foto: @lidiabart

Foto: @lidiabart

Fa temps que penso en el que ara escriuré. És una qüestió que em preocupa personal i professionalment. Em produeix un neguit que es manifesta de maneres diverses: incomoditat, perplexitat, inseguretat, sentit de culpa…

Parlo de la manera en què ens comportem i publiquem a les xarxes socials, manera que reflecteix, en molts casos, com ens comportem en la nostra faceta no virtual.

És evident que vivim moments complicats, envoltats de corrupció, males gestions, pobresa, repressió… Tots patim o tenim gent propera que pateix per aquestes qüestions però, també per moltes altres: malalties, fracassos sentimentals, pèrdues…

És evident que les xarxes han de servir per expressar lliurement tot allò que pensem però, de debó que no us passa mai res de positiu? Per què ens costa tant parlar del que ens passa de bo? Per què és tan difícil, a les xarxes i a la vida, que algú agraeixi a algú altre allò que fa bé?

Crec fermament que no tots ens hem de dedicar a fer política. Alguns intentem canviar les coses amb petits gestos quotidians: a la feina, a la vida, a les xarxes…

Crec fermament que a la gent se li ha de dir allò que fa bé, sovint, si és possible, abans de criticar allò que fa malament… Reconeixement positiu, se’n diu?

Doncs avui passo a l’acció! Us convido a fer-ho amb mi i us adverteixo que em prenc això, en certa manera com un experiment. Publicar en positiu, de tant en tant, no us impedirà seguir expressant el vostre descontent per tot allò que no funciona bé.

Podeu publicar en positiu allà on us vingui de gust utilitzant el hashtag #jopublicoenpositiu (aneu a la pàgina de les entitats i professionals que han fet alguna cosa per vosaltres, segur que agraeixen un comentari positiu) o compartir tot allò que us sembli positiu a Facebook: #jopublicoenpositiu https://www.facebook.com/groups/182800378579960/

Ah! I no patiu per mi, no seria la primera vegada que em quedo sola en un projecte, ni serà l’última!

Podem utilitzar les xarxes socials per a la recerca i l’educació?

Podem? De moment, necessitem el vostre punt de vista… Després, en parlarem!

L’Instagram de @bibliolloret a l’Escola d’Hivern de la Biblioteca Pública

bibpreeh

Foto: Eva RM

Ahir, vaig representar la Biblioteca de Lloret de Mar a l’Escola d’Hivern de la Biblioteca Pública que aquest any té com a tema central Biblioteques públiques i eines 2.0.

Vam ser convidats a explicar la nostra experiència a Instagram, juntament amb altres biblioteques, que van explicar experiències diverses.

A banda de la satisfacció que produeix que la feina que es fa interessi, em quedo amb la constatació que hi ha una certa tendència a favor de fer servir les eines 2.0 amb naturalitat, mostrant-nos en elles com el que som: professionals i, també, persones.

Ha estat genial constatar que les relacions que estableixes a les xarxes es reforcen quan deixen de ser virtuals i les converses encetades al núvol continuen amb naturalitat cara a cara.

Fantàstic el recolzament rebut d’amics (els que hi éreu i els que estàveu pendents de la retransmissió) i de companys: tots hi éreu, ja ho sabeu!

Presentació @bibliolloret a Instagram

Un matí d’estiu a la #biblioteca…

Foto: @josepcalataiud

Foto: @josepcalataiud

Obrim una hora més tard, a les 10:00 però nosaltres som aquí des de les 7:45. Som tres persones, una per planta… No us parlaré de la feina interna que no s’acaba mai i que és tan difícil d’explicar, la majoria de vegades, us parlaré del que passa quan obrim les portes.

Minuts abans d’obrir, acostuma haver-hi usuaris habituals que esperen, davant la porta, per ser els primers a seure davant del seu ordinador preferit o per apoderar-se d’un diari determinat. No triguen a començar les demandes d’ajuda:

– Nena, pots venir un moment, és que em vull obrir un compte a Facebook, per mirar que hi escriuen les meves amigues (que jo no vull escriure-hi res, eh!) i no sé com es fa…

– Escolta maca, com ho he de fer per accedir al meu correu electrònic, és que a casa només he d’obrir l’ordinador i ja em surt…

– Hola Lidia, vull una novel·la romàntica per passar l’estona sense escalfar-me el cap…

Mentrestant, a la planta zero, la M. Àngels intenta ajudar a una senyora a fer-se voluntària de la Creu Roja… Via Internet, és clar! I la Marta, a la Sala Infantil, rep una visita de nens de P3 d’un casal del poble: els nostres futurs usuaris!

El matí s’escola sense que ens n’adonem, fent préstecs, carnets, endreçant prestatges, contestant al telèfon, responent consultes bibliogràfiques, demanat documents en préstec interbibliotecari, etc.

Som pocs, tenim una càrrega de feina per sobre del que seria desitjable (i no ho dic perquè ens cansem més o menys, ho dic perquè, moltes vegades, no podem atendre els nostres usuaris com es mereixen), però acabo el matí satisfeta per dos motius, principalment:

  • No hi ha res com rebre l’agraïment d’algú a qui has pogut ajudar.
  • Hi ha futur: les persones vénen a la biblioteca a les mateixes coses de sempre però, també, a cercar-ne moltes de noves. Vénen a buscar ajuda per posar-se al dia en les noves tecnologies, a provar com funciona un llibre electrònic, a demanar-nos que ampliem els cursets i tallers de formació, a preguntar que “què és això que feu a Internet de comentar lectures”, etc.

Nosaltres tenim les respostes, i les persones capaces de fer-les arribar, de maneres diferents, a qui les necessita. Sovint, ens falten els mitjans i malgrat tot, seguim engrescant-nos…

#biblioteca

Facebook. Un cas real a dues bandes: Eva i Fun Jazz a Lloret

Jo tinc un perfil de Facebook en el qual hi publico de maneres diverses. A banda de les coses que comparteixo exclusivament amb aquells que són “amics”, hi comparteixo coses públicament: les coses de @bibliolloret, en un intent d’anar més enllà del perfil institucional i humanitzar la presència de la biblioteca a la xarxa; coses d’amics que tenen negocis, com les @campsisters; coses que em resulten interessants per motius diversos i, des que es van posar en marxa, les coses d’Eva i Fun Jazz.

Dissabte passat, Eva i Fun Jazz actuava als Jardins de Santa Clotilde.

Eva i Fun Jazz és un quartet del País Valencià que tot just fa un any va començar a treballar en el projecte Tribute to Ella.

Eva és amiga meva i no vaig voler perdre’m l’estrena a Xàtiva que em va deixar amb la boca oberta. Així ho vaig explicar a tothom en tornar…

L’Eva i jo vivim lluny l’una de l’altra i sovint ens comuniquem pel Facebook: els vídeos d’Eva i Fun Jazz van començar a córrer pels nostres perfils…

Molts dels meus amics de Facebook em van fer comentaris sobre els vídeos d’Eva i Fun Jazz, entre ells, la meva amiga Anna a qui va agradar especialment…

Com va ser possible l’actuació de dissabte?

L’Eva ho explica així:

Eva i Fun Jazz començàrem a assajar al setembre-octubre de 2012. Al mes de desembre vaig posar en marxa el que pensava que em calia per donar-nos a conèixer a través d’internet sense més despesa que el meu propi temps i, a la vegada, per tenir organitzada la informació que generara el grup: el blog com a magatzem i distribuïdor principal; la pàgina de Facebook (si no estàs al Facebook, no existeixes); la pàgina de Google + (aprofitant que en crear un compte de gmail ja et feia el perfil); Ivoox pels àudios; Youtube pels vídeos; i Pinterest per organitzar-me les fotos.  Més tard, vaig crear un perfil a Unnium, una xarxa adreçada específicament al món de l’espectacle.

Captar seguidors sempre és difícil i necessita de la complicitat de molta gent. A la vegada, pense que tan important és fer-se present com no resultar pesat… lo poco, gusta; lo mucho, cansa. El cas és que una de les persones que més coses ens compartia per Facebook era la meua amiga Lídia… Però vull ací fer un incís, perquè l’origen és aquest.

La meua amiga Lídia ha arribat a ser LA MEUA AMIGA LÍDIA gràcies a l’existència d’internet i, especialment, de les xarxes socials. Si no hagués estudiat la carrera on line, no hagués cursat l’assignatura d’Informació Electrònica; si no ens haguérem conegut a través d’aquesta, no hauríem contactat a través de Facebook; si la nostra relació a través de les xarxes no hagués estat tan intensa, mai no haguérem sabut de la nostra afinitat; si la nostra hagués estat una relació únicament no-virtual, no s’hagués pogut sostenir per massa temps… no haguéssim aprofundit gaire… mai no sabríem quantes coses compartim… per tant, més de dos anys després d’haver acabat juntes la carrera, no tindríem cap cosa a dir-nos… ni entre nosaltres dues, ni amb altres de la tropa.

Bé, la qüestió és que la Lídia i jo vivim a més de 500 quilòmetres de distància física, però, realment, estem a menys d’un metre: tant ella com jo estem moltes vegades a menys de mig metre d’una pantalla del que siga, excepte del televisor… i també estem a eixa distància d’altres persones que tenim als nostres contactes, així és que, a través de Facebook, jo estava tan a prop de la Lídia com del seu contacte “Anna Fuentes” (la Directora de Patrimoni Cultural de l’Ajuntament de Lloret de Mar). I com ja he dit abans, la complicitat de la Lídia per difondre els continguts generats pel grup va estar clau perquè l’Anna sabera de nosaltres, un grup que s’havia format sols uns mesos abans i que, en el moment de la proposta per realitzar un concert a Lloret, feia 5 dies que havia fet l’estrena a Xàtiva (amb la presència, aquesta vegada, física, de la meua amiga Lídia, entre altres). Supose que el fet de poder veure’ns en acció per fi al Youtube, va decidir l’Anna a escriure’m el mateix dia que la Lídia compartia al seu perfil el vídeo de Georgia on my mind, el dia 9 de gener de 2013.

I ahí ja entrà en acció la comunicació directa. L’Anna em va escriure al correu del grup, em va explicar el que havia pensat per nosaltres… i tot va anar rodat. No cal ni dir que aquests mesos, fins el 22 de juny, hem estat compartint a les xarxes tota la informació i tota la publicitat que ha generat l’esdeveniment: notícies, recordatoris, ressenyes, vídeos, àudios… tot!! Torne a insistir que nosaltres, des de l’Olleria, havíem de publicitar un concert que anava a realitzar-se a més de 500 quilòmetres de distància física, amb l’únic recurs d’un ordinador! I vam aconseguir (nosaltres, la gent que hem estat compartint per tot arreu absolutament tot) que un grup novell, que mai no havia eixit del País Valencià, amb molta il·lusió però amb tan sols 3 o 4 actuacions prèvies, omplira les cadires que calia omplir (i alguna més) als Jardins de Santa Clotilde de Lloret de Mar. A més, vaig poder re-conèixer l’Anna i també altres persones amb les quals havia xerrat pel Facebook, com la Francesca… i a gent que he conegut abans virtualment que en directe, com el Josep (al Josep havia de dedicar-li un altre article), la Sílvia (que em fa unes fotos genials i les posa a Instagram)… i alguns dels altres amics que vaig fer i que he conservat “onlinement” (l’Emili, la Cristina i la Teresa)…

No és màgia, encara que ho semble: és posar les eines que et proporciona internet a l’abast dels teus objectius; és tractar de minimitzar les barreres físiques i pensar que la comunicació no té obstacles si aconsegueixes la complicitat d’una comunitat que, en alguns casos, inclou també els teus amics (contacte i amic no sempre són termes sinònims). No vull pensar les coses que no hauria fet o sentit d’haver-me tancat en banda a les noves (actuals) tecnologies… i no us podeu imaginar com d’acompanyada m’he sentit cada vegada que he sortit a un escenari els últims mesos i he tingut l’absoluta certesa (almenys, jo ho he cregut així) que, davant d’un moment de pànic, anava a trobar els meus amics a menys d’un metre… i si, com em va passar a Albaida, m’abraçava a l’Iphone perquè allí estava la Lídia donant-me ànims, encara més a prop. Exagerada? No… realista.

Què ha passat? Tant l’Eva com jo tenim un bon recorregut treballant a les xarxes (i tenim un bon mestre). Les dues intentem estar al dia i aplicar qualsevol novetat a la feina que fem però, creieu que això hagués funcionat sense els vincles personals?

M’agrada pensar que no, que l’èxit de qualsevol projecte depèn, no només de la professionalitat amb que l’afrontes sinó, també, de tot allò que hi posem de nosaltres mateixos.

Dissabte, després de l’actuació (FANTÀSTICA) de l’Eva, mentre fiem l’última copa, va sorgir la possibilitat d’explicar com havia anat tot perquè, per a nosaltres això és un cas d’èxit, personal, professional, de comunicació, entre moltes altres coses. I aquí ens teniu, escrivint això a dues bandes, com quan ens vam conèixer, allà a la UVic.

Eva R. i Lidia B.

Comunicació interna. Els meus experiments. 4. Google+ (II)

El que hem fet, és centralitzar tota la informació possible a la comunitat.

Com a eina és efectiva: acompleix les nostres necessitats. Caldrà però que els continguts siguin els adequats i estiguin ben organitzats.

Podeu veure el funcionament al Prezi

Llegiu l’ampliació d’aquest article realitzada pel TFM Mis Redes Sociales no son Verticales:

Comunidades de Google+: ventajas e inconvenientes

Comunicació interna. Els meus experiments. 4. Google+(I)

comunaLes proves que hem anat fent, ens han solucionat problemes i han resolt algunes de les necessitats de comunicació que se’ns havien presentat fins al moment. Però seguim treballant de manera dispersa, utilitzant massa eines en funció de què hem de comunicar o, simplement, de les preferències de cadascú.

Si reflexionem sobre quines són les necessitats bàsiques de comunicació actualment, ens trobem amb tres qüestions principals:

1- Comunicació àgil per qüestions quotidianes:

  • Incidències
  • Recordatoris
  • Canvis
  • Avisos

2-  Possibilitat de compartir documents (Google Drive)

3- Construir una agenda diària que ens faciliti saber què, com i on passa cada esdeveniment que es produeix a la biblioteca (quines sales tenim reservades i a qui, quan comença i acaba el muntatge d’una exposició, etc).

I un bon dia, actualitzant la pàgina de la biblioteca a Google+, descobrim les noves comunitats de Google+:


D’entrada, sembla que podríem resoldre fàcilment les qüestions bàsiques de comunicació. Fem la prova: creem la comunitat!

Després dels primers dubtes, relacionats, sobretot, amb qüestions d’ubicació, “ara sóc dins o fora de la comunitat?”, comencem a comunicar-nos i en poc temps arribem a comunicar-nos bé, és a dir, tothom té correctament configurat el correu de Gmail per poder rebre els avisos de les noves publicacions i, en general, hi ha interès perquè el sistema, que agrada a tothom, funcioni.
I ara, què podem fer amb les funcionalitats que ens ofereix la comunitat?

Qui em parla des de l’altra banda de la pantalla? 3. Twitter

twittTwitter va ser l’origen d’aquest intent de personalitzar la imatge de la biblioteca a la xarxa.

Un dia, ens vam adonar que els usuaris feien servir els tuits com a eina de comunicació urgent i ens demanaven aquelles coses que, fins fa pocs dies, es resolien via telèfon: “a quina hora tanqueu?”; “obriu dissabte?”; “em podeu reservar x llibre?”

D’aquí la idea que es poguessin adreçar a nosaltres com ho fan als taulells de la biblioteca, sabent amb qui estan parlant. La proposta va ser que tothom qui volgués participar, ho fes, publicant els seus continguts etiquetats seguint unes concrecions determinades i anomenant sempre el compte @bibliolloret en els tuits.

No som un equip gaire expert en Twitter així que vam començar per una sessió de formació bàsica i una part de l’equip es va implicar en el projecte.

Encara som molt lluny d’aconseguir que els usuaris ens identifiquin a Twitter com a treballadors de la biblioteca, fins i tot som lluny d’identificar-los nosaltres a ells però, la possibilitat hi és i alguns ja fem servir Twitter habitualment i hem aconseguit bons resultats en algunes iniciatives com el seguiment de La Revetlla de Sant Jordi a la biblioteca que podeu veure a l’Storify:

story

[View the story “#revetllabibliolloret” on Storify]

Com a avantatge destacarem que aquest sistema facilita la feina de les administradores de @bibliolloret, que saben què està passant sense necessitat de ser presents a totes les activitats (cosa que és impossible) i poden retuitar, segons convingui, les publicacions dels companys.

Això no és poc. Continuem treballant per anar una mica més enllà.

Comunicació interna. Els meus experiments. 3. WordPress

TaulellAra, que ja podem elaborar documents col·laborativament amb Google Drive, necessitem emmagatzemar-los de manera que puguin ser classificats, indexats i recuperats de manera senzilla.

Per què no amb WordPress? Gairebé tots els membres de l’equip col·laboren en algun dels blocs de la biblioteca i la idea és que hi arribin a col·laborar tots. Treballar internament amb WordPress els permetria experimentar amb l’eina.

Vençudes les primeres reticències, creem el Taulell d’auncis, un bloc privat al qual s’ha d’accedir mitjançant les dades de registre a WordPress de cadascú.

Es converteix en una petita intranet a la qual hi anem incorporant eines: calendaris, formularis, etc., i, funciona. La utilització de categories i etiquetes, ens permet anar endreçant tota la documentació que generem i consultar-la fàcilment.

Avantatges: en té molts però destacarem la possibilitat d’accedir-hi des de qualsevol ordinador amb connexió a Internet.

Desavantatges: en té un; accedir-hi requereix escriure un nom d’usuari i una contrasenya. Aquest fet és disuassori quan has d’entrar a mil llocs diàriament per estar informat.

Què fer? L’acció efectiva perquè una eina d’aquestes característiques funcioni és la utilització que se’n fa per part de la direcció. Si es converteix en l’eina de comunicació interna a través de la qual es transmet la informació que els treballadors necessiten, se’n fomentarà la utilització fins al punt que tothom s’hi habituï.

Però, podem buscar un sistema més atractiu? Ens hi posem!

La feina de bibliotecària: Una alumna del Bàsic 2

SAMSUNGEls alumnes del CNL de Lloret de Mar ens visiten, des de fa dos cursos, per conèixer la biblioteca.

Els fem una visita guiada per cadascun dels espais, incidint en aquells recursos que els poden ser útils per l’aprenentatge del català. Alguns ja coneixen la biblioteca i la utilitzen, altres es fan el carnet el mateix dia de la visita i solen convertir-se en usuaris habituals.

Avui, a primera hora, ha vingut la Fàtima, alumna del Bàsic 2, nouvinguda a Lloret, d’origen magrebí. Venia a tornar els llibres que tenia en préstec i m’ha explicat que avui tenia l’examen oral i que estava molt nerviosa. Estava molt contenta perquè la prova escrita li ha anat molt bé: “un 19 sobre 20”, m’ha dit, i m’ha comentat que, malgrat que a ella li agrada molt la gramàtica, especialment la catalana, tenim uns pronoms febles “molt difícils”.

La Fàtima, que s’adreça a nosaltres sempre en català, em deia que, tot i tenir força vocabulari, quan es posa nerviosa, li costa trobar les paraules (i a qui no!) i jo li he dit que no patís, que ho farà molt bé.

El seu nerviosisme era evident com també ho era els seu gran somriure que demostrava la seva satisfacció per estar aprenent la llengua del lloc on viu.

A mi m’ha encomanat el somriure i m’ha fet constatar, un cop més, que les petites coses, també a la feina, són les que realment importen.

Comunicació interna. Els meus experiments. 2. Provem Google Drive?

Reglaments, protocols… Alguns compartits amb la resta de biblioteques (treballem en xarxa) i altres que neixen a direcció. Sempre però, arriba el moment d’adaptar-los o de modificar-los: cal compartir-los.

Google Drive és una eina adequada per començar a treballar col·laborativament, és fàcil d’utilitzar i estalvia una muntanya de correus d’anada i tornada que tenen com a conseqüència que un document únic es multipliqui generant tantes versions com modificacions se li hagin fet.

Però, no a tots ens agraden les novetats i els canvis i sorgeixen els primers problemes que, normalment, tenen a veure amb dubtes sobre comptes de correu o sobre el fet de no tenir els documents “ben guardats” en una “carpeta segura” de l’ordinador.

Això passa i cal ser pacient i, sobretot, comptar amb el recolzament de la direcció per poder experimentar i fer servir eines que fa mot poc temps, no es contemplaven com a eines de treball habituals.

En general, tothom que comença a treballar col·laborativament en línia, acaba engrescant-se i fins i tot les persones més reticents s’hi acaben acostumant.

La primera experiència, que us explicava ja fa un temps, va tenir bons resultats i m’agrada pensar que va ser la base del sistema de treball que hem acabat utilitzant i que us explicaré aviat.

Més informació: Què és Google Drive?

 

Comunicació interna: els meus experiments. 1

Vaig descobrir la importància de la comunicació interna a les organitzacions, ara ja fa molts anys, mentre vaig treballar a una multinacional americana que cuidava molt la formació del personal. Allà vaig aprendre el terme  “client intern”, per fer referència als treballadors d’una empresa o organització i la importància d’aconseguir-ne el mateix grau de satisfacció que s’intenta aconseguir dels clients “externs”.

La comunicació interna a una organització és una de les claus per assolir l’èxit en qualsevol projecte i un bon sistema de comunicació requereix, com no, una bona planificació que inclogui una anàlisi de la situació, un diagnòstic i un pla d’acció.

Una organització que passa de tenir tres treballadors a tenir-ne deu s’ha de reestructurar des dels fonaments. La comunicació “gairebé sense paraules” que es produeix entre dues persones que treballen juntes set hores al dia, ja no serveix. Cal deixar les coses per escrit, més enllà del correu electrònic. Calen procediments i manuals que permetin consultar allò que no ets capaç de recordar i que et resolguin dubtes de manera ràpida i eficaç.

Els càrrecs directius són els responsables de dissenyar i implementar els plans de comunicació i, per tal de fer-los efectius, cal que disposin de les eines adequades.

És la meva experiència “reconvertint” eines en línia gratuïtes en eines de comunicació interna, amb els corresponents èxits i fracassos, el que us vull explicar partint d’una situació real:

Biblioteca pública amb 10 treballadors

  • Amb necessitats de comunicació a diferents nivells
  • Dos torns diaris: 1 responsable de torn (bibliotecari/a) + 3/4 tècnics/ques auxiliars de biblioteques
  • Diversos grups de treball integrats per personal dels dos torns
  • En procés d’elaboració de reglaments i protocols

Però, quins coneixements té el personal de les eines que vull utilitzar? Quines mancances tinc jo mateixa? És clar, tenim un grup heterogeni, amb habilitats i mancances diverses.

Anirem a pams, doncs…

Español

Qui em parla des de l’altra banda de la pantalla? 2. Facebook

face

Utilitzem la pàgina de Facebook de la Biblioteca per a difondre activitats i informar. La norma és publicar enllaços al web de la biblioteca o als diferents blocs i evitar publicar-hi directament text o fotografies. Funciona! Tenim més de 1200 seguidors i hem sigut exemple de bones pràctiques en alguna ocasió.

Però, no n’hi ha prou! Un exemple: una de les nostres seguidores, usuària habitual de la biblioteca, ens fa saber que troba a faltar un espai en el qual parlar de lectures i interactuar de manera “menys formal” amb la biblioteca. Així va sorgir el grup Bibliolloret: què has llegit que ha donat peu a un Club de Lectura Virtual.

Però i la pàgina? Com fer-la més humana sense perdre el to institucional que entenem que ha de tenir? I, a la vegada, com implicar al màxim de personal possible en la difusió de tot allò que passa a la biblioteca?

Implicar al personal és el primer pas per arribar a ser un equip. Un projecte que té un equip al darrera pot créixer tant com sigui necessari, però no és fàcil:

  1. Fer servir les xarxes socials a la feina (ni que sigui per fer feina) està mal vist
  2. No tothom té un perfil prou “endreçat” com per fer-lo visible professionalment
  3. Estem disposats a seguir unes normes mínimes a l’hora de publicar?

L’elaboració del nostre propi “manual d’estil” és una feina prèvia. Tothom ha de saber què i com publicar i, sobretot, com actuar davant una crisi. A partir d’aquí, publiquem com a persones, des del nostre propi perfil així que podem ser nosaltres mateixos i actuar tal i com ho fem al taulell de la biblioteca.

El nostre experiment:

Qualsevol persona amb compte de Facebook pot publicar el que vulgui a la pàgina de la biblioteca. Per què no publicar nosaltres com a bibliotecaris? El funcionament és senzill. Tothom qui genera continguts o té alguna cosa interessant per compartir,  publica a la pàgina de la biblioteca en el moment que creu convenient, seguint unes normes bàsiques.

Avantatges:

1-    Tothom és responsable de la difusió dels continguts que genera o que gestiona, facilitant d’aquesta manera la feina dels administradors.

2-    Els administradors poden controlar els temps de publicació compartint (publicant de nou les vegades que sigui necessari) els continguts en els moments que creuen adequats.

3-    Els continguts són vistos tant pels seguidors de la biblioteca com pels amics de la persona que publica el contingut.

De moment, no hi trobem inconvenients. 😉