La qüestió és moure alguna cosa…

Movent la Revetlla de Sant Jordi 2016

No passa sovint que et felicitin per una campanya de difusió a les xarxes… M’agrada 👏👏👏… No, m’encanta! Sobretot si constates que ha arribat al públic objectiu i que “la història” ha estat seguida amb ganes de saber-ne més.

Ser original no és fàcil però, de vegades, una bona idea et troba 😉 i només has de ser capaç de desenvolupar-la amb una miqueta de gràcia i el màxim de col·laboració de les persones amb les quals treballes.

Per aconseguir el resultat final hem utilitzat:

Però el secret, no hi ha dubte,  és que es mostra el capital humà  (talent i savoir faire) de la biblioteca en el seu vessant més desenfadat.

Ens ho hem passat molt bé 😂😂😂 i això també es nota.

 

Anuncis

Comunidades de Google+: Ventajas e inconvenientes

Entrada creada originalmente para el TFM Mis Redes Sociales no son verticales

Comunidades de Google+: Ventajas e inconvenientes frente a las redes sociales temáticas.

Comunidades de Google+

Comunidades de Google+. Redes Sociales Temáticas ventajas e inconvenientes

Para defender las ventajas que nos ofrece Google+ frente a las redes sociales temáticas, no nos vale el mismo argumento que utilizábamos en la entrada dedicada a los Grupos de Facebook: no, no estamos siempre conectados a Google+… O no lo estamos conscientemente: si trabajamos con Gmail, tenemos Google+ a un clic.

Pero, ¿quién no tiene un perfil de Google+? No entraremos a valorar las prácticas de Google que, durante un tiempo, estuvo creando automáticamente perfiles de Google + asociados a otros servicios como Gmail... La cuestión es que muchos tenemos ese perfil y algunos no sabemos ni el cómo ni el por qué. Podemos eliminarlo, si no vamos a usarlo o podemos sacarle provecho.

A parte de los perfiles, Google+ ofrece la posibilidad de crear páginas (al estilo de Facebook) a empresas, marcas y entidades, que cada vez están más presentes porque, es sabido que, tener presencia en Google+ es bueno para mejorar el posicionamiento de blogs i webs en las páginas de resultados de Google.

Pero, lo que es realmente interesante de Google+ son sus comunidades.

Las comunidades de Google+ ofrecen muchas más posibilidades que los grupos de Facebook ya que permiten integrar muchos otros servicios de Google: Calendar, Drive, Sites, etc.

Nuestro perfil de Google+ nos permite participar en aquellas que sean de nuestro interés o crear una propia.

Os mostramos un ejemplo: la Biblioteca Municipal de Lloret de Mar, utiliza una comunidad de Google+ como herramienta de comunicación interna. Ved como funciona!

 Comunidades de Google+

Es prácticamente una red social! En ella cabe tanto una charla distendida como el enlace a los procedimientos alojados en un Site de Google, todo ello en privado.

Pero podemos crear la comunidad que necesitemos y convertirla en nuestra red social temática particular. Un ejemplo:

https://plus.google.com/communities/106418289315125151758

Todo son ventajas! De hecho, el único inconveniente que podríamos encontrar es que nuestros contactos no estén en Google+ pero, en una red social temática “convencional” el inconveniente es el mismo: al principio, nadie la conoce.

I tú, ¿perteneces a alguna comunidad de Google+? ¿También crees que todo son ventajas?

 

#RSNoVerticales by @lidiabartolome

Comunicación interna: mis experimentos. 1

Descubrí la importancia de la comunicación interna en las organizaciones, hace ya muchos años, mientras trabajaba en una multinacional americana que cuidaba mucho la formación del personal. Allí aprendí el término “cliente interno”, para hacer referencia a los trabajadores de una empresa u organización y la importancia de conseguir el mismo grado de satisfacción que se intenta conseguir  de los clientes “externos”.

La comunicación interna en una organización es una de las claves para alcanzar el éxito en cualquier proyecto y un buen sistema de comunicación requiere, como no, una buena planificación que incluya un análisis de la situación, un diagnóstico y un plan de acción.

Una organización que pasa de tener tres trabajadores a tener diez debe reestructurarse desde los cimientos. La comunicación “casi sin palabras” que se produce entre dos personas que trabajan juntas siete horas al día, ya no sirve. Hay que dejar las cosas por escrito, más allá del correo electrónico. Se necesitan procedimientos y manuales que permitan consultar lo que no eres capaz de recordar y que te resuelvan dudas de manera rápida y eficaz.

Los cargos directivos son los responsables de diseñar e implementar los planes de comunicación y, para hacerlos efectivos, es necesario que dispongan de las herramientas adecuadas.

Es mi experiencia “reconvirtiendo” herramientas en línea gratuitas en herramientas de comunicación interna, con los correspondientes éxitos y fracasos, lo que os quiero explicar partiendo de una situación real:

Biblioteca pública con 10 trabajadores

  •     Con necesidades de comunicación a diferentes niveles
  •     Dos turnos diarios: 1 responsable de turno (bibliotecario/a) + 3/4 técnicos/as auxiliares de bibliotecas
  •     Varios grupos de trabajo integrados por personal de los dos turnos
  •     En proceso de elaboración de reglamentos y protocolos

Pero, qué conocimientos tiene el personal de las herramientas que quiero usar? ¿Qué carencias tengo yo misma? Efectivamente, tenemos un grupo heterogéneo, con habilidades y carencias diversas.

Iremos por partes…

Català

Facebook. Un cas real a dues bandes: Eva i Fun Jazz a Lloret

Jo tinc un perfil de Facebook en el qual hi publico de maneres diverses. A banda de les coses que comparteixo exclusivament amb aquells que són “amics”, hi comparteixo coses públicament: les coses de @bibliolloret, en un intent d’anar més enllà del perfil institucional i humanitzar la presència de la biblioteca a la xarxa; coses d’amics que tenen negocis, com les @campsisters; coses que em resulten interessants per motius diversos i, des que es van posar en marxa, les coses d’Eva i Fun Jazz.

Dissabte passat, Eva i Fun Jazz actuava als Jardins de Santa Clotilde.

Eva i Fun Jazz és un quartet del País Valencià que tot just fa un any va començar a treballar en el projecte Tribute to Ella.

Eva és amiga meva i no vaig voler perdre’m l’estrena a Xàtiva que em va deixar amb la boca oberta. Així ho vaig explicar a tothom en tornar…

L’Eva i jo vivim lluny l’una de l’altra i sovint ens comuniquem pel Facebook: els vídeos d’Eva i Fun Jazz van començar a córrer pels nostres perfils…

Molts dels meus amics de Facebook em van fer comentaris sobre els vídeos d’Eva i Fun Jazz, entre ells, la meva amiga Anna a qui va agradar especialment…

Com va ser possible l’actuació de dissabte?

L’Eva ho explica així:

Eva i Fun Jazz començàrem a assajar al setembre-octubre de 2012. Al mes de desembre vaig posar en marxa el que pensava que em calia per donar-nos a conèixer a través d’internet sense més despesa que el meu propi temps i, a la vegada, per tenir organitzada la informació que generara el grup: el blog com a magatzem i distribuïdor principal; la pàgina de Facebook (si no estàs al Facebook, no existeixes); la pàgina de Google + (aprofitant que en crear un compte de gmail ja et feia el perfil); Ivoox pels àudios; Youtube pels vídeos; i Pinterest per organitzar-me les fotos.  Més tard, vaig crear un perfil a Unnium, una xarxa adreçada específicament al món de l’espectacle.

Captar seguidors sempre és difícil i necessita de la complicitat de molta gent. A la vegada, pense que tan important és fer-se present com no resultar pesat… lo poco, gusta; lo mucho, cansa. El cas és que una de les persones que més coses ens compartia per Facebook era la meua amiga Lídia… Però vull ací fer un incís, perquè l’origen és aquest.

La meua amiga Lídia ha arribat a ser LA MEUA AMIGA LÍDIA gràcies a l’existència d’internet i, especialment, de les xarxes socials. Si no hagués estudiat la carrera on line, no hagués cursat l’assignatura d’Informació Electrònica; si no ens haguérem conegut a través d’aquesta, no hauríem contactat a través de Facebook; si la nostra relació a través de les xarxes no hagués estat tan intensa, mai no haguérem sabut de la nostra afinitat; si la nostra hagués estat una relació únicament no-virtual, no s’hagués pogut sostenir per massa temps… no haguéssim aprofundit gaire… mai no sabríem quantes coses compartim… per tant, més de dos anys després d’haver acabat juntes la carrera, no tindríem cap cosa a dir-nos… ni entre nosaltres dues, ni amb altres de la tropa.

Bé, la qüestió és que la Lídia i jo vivim a més de 500 quilòmetres de distància física, però, realment, estem a menys d’un metre: tant ella com jo estem moltes vegades a menys de mig metre d’una pantalla del que siga, excepte del televisor… i també estem a eixa distància d’altres persones que tenim als nostres contactes, així és que, a través de Facebook, jo estava tan a prop de la Lídia com del seu contacte “Anna Fuentes” (la Directora de Patrimoni Cultural de l’Ajuntament de Lloret de Mar). I com ja he dit abans, la complicitat de la Lídia per difondre els continguts generats pel grup va estar clau perquè l’Anna sabera de nosaltres, un grup que s’havia format sols uns mesos abans i que, en el moment de la proposta per realitzar un concert a Lloret, feia 5 dies que havia fet l’estrena a Xàtiva (amb la presència, aquesta vegada, física, de la meua amiga Lídia, entre altres). Supose que el fet de poder veure’ns en acció per fi al Youtube, va decidir l’Anna a escriure’m el mateix dia que la Lídia compartia al seu perfil el vídeo de Georgia on my mind, el dia 9 de gener de 2013.

I ahí ja entrà en acció la comunicació directa. L’Anna em va escriure al correu del grup, em va explicar el que havia pensat per nosaltres… i tot va anar rodat. No cal ni dir que aquests mesos, fins el 22 de juny, hem estat compartint a les xarxes tota la informació i tota la publicitat que ha generat l’esdeveniment: notícies, recordatoris, ressenyes, vídeos, àudios… tot!! Torne a insistir que nosaltres, des de l’Olleria, havíem de publicitar un concert que anava a realitzar-se a més de 500 quilòmetres de distància física, amb l’únic recurs d’un ordinador! I vam aconseguir (nosaltres, la gent que hem estat compartint per tot arreu absolutament tot) que un grup novell, que mai no havia eixit del País Valencià, amb molta il·lusió però amb tan sols 3 o 4 actuacions prèvies, omplira les cadires que calia omplir (i alguna més) als Jardins de Santa Clotilde de Lloret de Mar. A més, vaig poder re-conèixer l’Anna i també altres persones amb les quals havia xerrat pel Facebook, com la Francesca… i a gent que he conegut abans virtualment que en directe, com el Josep (al Josep havia de dedicar-li un altre article), la Sílvia (que em fa unes fotos genials i les posa a Instagram)… i alguns dels altres amics que vaig fer i que he conservat “onlinement” (l’Emili, la Cristina i la Teresa)…

No és màgia, encara que ho semble: és posar les eines que et proporciona internet a l’abast dels teus objectius; és tractar de minimitzar les barreres físiques i pensar que la comunicació no té obstacles si aconsegueixes la complicitat d’una comunitat que, en alguns casos, inclou també els teus amics (contacte i amic no sempre són termes sinònims). No vull pensar les coses que no hauria fet o sentit d’haver-me tancat en banda a les noves (actuals) tecnologies… i no us podeu imaginar com d’acompanyada m’he sentit cada vegada que he sortit a un escenari els últims mesos i he tingut l’absoluta certesa (almenys, jo ho he cregut així) que, davant d’un moment de pànic, anava a trobar els meus amics a menys d’un metre… i si, com em va passar a Albaida, m’abraçava a l’Iphone perquè allí estava la Lídia donant-me ànims, encara més a prop. Exagerada? No… realista.

Què ha passat? Tant l’Eva com jo tenim un bon recorregut treballant a les xarxes (i tenim un bon mestre). Les dues intentem estar al dia i aplicar qualsevol novetat a la feina que fem però, creieu que això hagués funcionat sense els vincles personals?

M’agrada pensar que no, que l’èxit de qualsevol projecte depèn, no només de la professionalitat amb que l’afrontes sinó, també, de tot allò que hi posem de nosaltres mateixos.

Dissabte, després de l’actuació (FANTÀSTICA) de l’Eva, mentre fiem l’última copa, va sorgir la possibilitat d’explicar com havia anat tot perquè, per a nosaltres això és un cas d’èxit, personal, professional, de comunicació, entre moltes altres coses. I aquí ens teniu, escrivint això a dues bandes, com quan ens vam conèixer, allà a la UVic.

Eva R. i Lidia B.

Comunicació interna. Els meus experiments. 4. Google+ (II)

El que hem fet, és centralitzar tota la informació possible a la comunitat.

Com a eina és efectiva: acompleix les nostres necessitats. Caldrà però que els continguts siguin els adequats i estiguin ben organitzats.

Podeu veure el funcionament al Prezi

Llegiu l’ampliació d’aquest article realitzada pel TFM Mis Redes Sociales no son Verticales:

Comunidades de Google+: ventajas e inconvenientes

Comunicació interna. Els meus experiments. 4. Google+(I)

comunaLes proves que hem anat fent, ens han solucionat problemes i han resolt algunes de les necessitats de comunicació que se’ns havien presentat fins al moment. Però seguim treballant de manera dispersa, utilitzant massa eines en funció de què hem de comunicar o, simplement, de les preferències de cadascú.

Si reflexionem sobre quines són les necessitats bàsiques de comunicació actualment, ens trobem amb tres qüestions principals:

1- Comunicació àgil per qüestions quotidianes:

  • Incidències
  • Recordatoris
  • Canvis
  • Avisos

2-  Possibilitat de compartir documents (Google Drive)

3- Construir una agenda diària que ens faciliti saber què, com i on passa cada esdeveniment que es produeix a la biblioteca (quines sales tenim reservades i a qui, quan comença i acaba el muntatge d’una exposició, etc).

I un bon dia, actualitzant la pàgina de la biblioteca a Google+, descobrim les noves comunitats de Google+:


D’entrada, sembla que podríem resoldre fàcilment les qüestions bàsiques de comunicació. Fem la prova: creem la comunitat!

Després dels primers dubtes, relacionats, sobretot, amb qüestions d’ubicació, “ara sóc dins o fora de la comunitat?”, comencem a comunicar-nos i en poc temps arribem a comunicar-nos bé, és a dir, tothom té correctament configurat el correu de Gmail per poder rebre els avisos de les noves publicacions i, en general, hi ha interès perquè el sistema, que agrada a tothom, funcioni.
I ara, què podem fer amb les funcionalitats que ens ofereix la comunitat?

Comunicació interna. Els meus experiments. 3. WordPress

TaulellAra, que ja podem elaborar documents col·laborativament amb Google Drive, necessitem emmagatzemar-los de manera que puguin ser classificats, indexats i recuperats de manera senzilla.

Per què no amb WordPress? Gairebé tots els membres de l’equip col·laboren en algun dels blocs de la biblioteca i la idea és que hi arribin a col·laborar tots. Treballar internament amb WordPress els permetria experimentar amb l’eina.

Vençudes les primeres reticències, creem el Taulell d’auncis, un bloc privat al qual s’ha d’accedir mitjançant les dades de registre a WordPress de cadascú.

Es converteix en una petita intranet a la qual hi anem incorporant eines: calendaris, formularis, etc., i, funciona. La utilització de categories i etiquetes, ens permet anar endreçant tota la documentació que generem i consultar-la fàcilment.

Avantatges: en té molts però destacarem la possibilitat d’accedir-hi des de qualsevol ordinador amb connexió a Internet.

Desavantatges: en té un; accedir-hi requereix escriure un nom d’usuari i una contrasenya. Aquest fet és disuassori quan has d’entrar a mil llocs diàriament per estar informat.

Què fer? L’acció efectiva perquè una eina d’aquestes característiques funcioni és la utilització que se’n fa per part de la direcció. Si es converteix en l’eina de comunicació interna a través de la qual es transmet la informació que els treballadors necessiten, se’n fomentarà la utilització fins al punt que tothom s’hi habituï.

Però, podem buscar un sistema més atractiu? Ens hi posem!

Comunicació interna. Els meus experiments. 2. Provem Google Drive?

Reglaments, protocols… Alguns compartits amb la resta de biblioteques (treballem en xarxa) i altres que neixen a direcció. Sempre però, arriba el moment d’adaptar-los o de modificar-los: cal compartir-los.

Google Drive és una eina adequada per començar a treballar col·laborativament, és fàcil d’utilitzar i estalvia una muntanya de correus d’anada i tornada que tenen com a conseqüència que un document únic es multipliqui generant tantes versions com modificacions se li hagin fet.

Però, no a tots ens agraden les novetats i els canvis i sorgeixen els primers problemes que, normalment, tenen a veure amb dubtes sobre comptes de correu o sobre el fet de no tenir els documents “ben guardats” en una “carpeta segura” de l’ordinador.

Això passa i cal ser pacient i, sobretot, comptar amb el recolzament de la direcció per poder experimentar i fer servir eines que fa mot poc temps, no es contemplaven com a eines de treball habituals.

En general, tothom que comença a treballar col·laborativament en línia, acaba engrescant-se i fins i tot les persones més reticents s’hi acaben acostumant.

La primera experiència, que us explicava ja fa un temps, va tenir bons resultats i m’agrada pensar que va ser la base del sistema de treball que hem acabat utilitzant i que us explicaré aviat.

Més informació: Què és Google Drive?

 

Comunicació interna: els meus experiments. 1

Vaig descobrir la importància de la comunicació interna a les organitzacions, ara ja fa molts anys, mentre vaig treballar a una multinacional americana que cuidava molt la formació del personal. Allà vaig aprendre el terme  “client intern”, per fer referència als treballadors d’una empresa o organització i la importància d’aconseguir-ne el mateix grau de satisfacció que s’intenta aconseguir dels clients “externs”.

La comunicació interna a una organització és una de les claus per assolir l’èxit en qualsevol projecte i un bon sistema de comunicació requereix, com no, una bona planificació que inclogui una anàlisi de la situació, un diagnòstic i un pla d’acció.

Una organització que passa de tenir tres treballadors a tenir-ne deu s’ha de reestructurar des dels fonaments. La comunicació “gairebé sense paraules” que es produeix entre dues persones que treballen juntes set hores al dia, ja no serveix. Cal deixar les coses per escrit, més enllà del correu electrònic. Calen procediments i manuals que permetin consultar allò que no ets capaç de recordar i que et resolguin dubtes de manera ràpida i eficaç.

Els càrrecs directius són els responsables de dissenyar i implementar els plans de comunicació i, per tal de fer-los efectius, cal que disposin de les eines adequades.

És la meva experiència “reconvertint” eines en línia gratuïtes en eines de comunicació interna, amb els corresponents èxits i fracassos, el que us vull explicar partint d’una situació real:

Biblioteca pública amb 10 treballadors

  • Amb necessitats de comunicació a diferents nivells
  • Dos torns diaris: 1 responsable de torn (bibliotecari/a) + 3/4 tècnics/ques auxiliars de biblioteques
  • Diversos grups de treball integrats per personal dels dos torns
  • En procés d’elaboració de reglaments i protocols

Però, quins coneixements té el personal de les eines que vull utilitzar? Quines mancances tinc jo mateixa? És clar, tenim un grup heterogeni, amb habilitats i mancances diverses.

Anirem a pams, doncs…

Español