Una crisi i dues pàgines de Facebook

2Com cada mes de gener, em trobo immersa en l’avorrida tasca de recopilar dades estadístiques que, teòricament, reflectiran si hem assolit o no els objectius que ens vam marcar l’any passat.

Si mirem les dades (només dades, de com les interpreto, no en vull parlar ara mateix), la cosa ha anat prou bé però, no puc evitar una certa sensació de “això no és el que jo vull que sigui”, que m’ha fet entrar en un període de crisi creativa que no em permet, ara mateix, establir nous objectius.

Bé, ja us he parlat de la crisi. Ara, us vull parlar de les dues pàgines de Facebook 😉 I és que, mentre em sumia en la desesperació i l’avorriment que em provoca alguna de les pàgines de Facebook que gestiono, vaig començar a detectar que alguna cosa em cridava l’atenció cada vegada que feia una facebookbatuda. En concret, dues pàgines:

M’agrada la manera de publicar i la qualitat de les publicacions. Em fa pensar en un equip (sé que està gestionada per un equip) que es dedica a les xarxes socials (com a part “real” de la feina diària) i té temps suficient per dedicar a pensar, organitzar, elaborar continguts, etc.

M’encanta el to de les publicacions! Entreu i no us perdeu, per exemple, les aventures de #laniña. Crec que es pot publicar en un to distès, només si estàs molt segur de que al darrera hi ha un equip que et recolza i una manera de fer de la qual et sents molt segur, fins i tot orgullós.

Llegeixo el que publiquen i, fins i tot, clico els enllaços… Per què? No ho sé però espero que m’ho expliquin, en algun moment (i a partir d’una proposta de Què fem a les biblios?), per ara, és un gust veure gent innovant a la Xarxa Social (que, sigueu sincers, a vosaltres també us ha començat a avorrir 😉 ).

Anuncis

Facebook. Un cas real a dues bandes: Eva i Fun Jazz a Lloret

Jo tinc un perfil de Facebook en el qual hi publico de maneres diverses. A banda de les coses que comparteixo exclusivament amb aquells que són “amics”, hi comparteixo coses públicament: les coses de @bibliolloret, en un intent d’anar més enllà del perfil institucional i humanitzar la presència de la biblioteca a la xarxa; coses d’amics que tenen negocis, com les @campsisters; coses que em resulten interessants per motius diversos i, des que es van posar en marxa, les coses d’Eva i Fun Jazz.

Dissabte passat, Eva i Fun Jazz actuava als Jardins de Santa Clotilde.

Eva i Fun Jazz és un quartet del País Valencià que tot just fa un any va començar a treballar en el projecte Tribute to Ella.

Eva és amiga meva i no vaig voler perdre’m l’estrena a Xàtiva que em va deixar amb la boca oberta. Així ho vaig explicar a tothom en tornar…

L’Eva i jo vivim lluny l’una de l’altra i sovint ens comuniquem pel Facebook: els vídeos d’Eva i Fun Jazz van començar a córrer pels nostres perfils…

Molts dels meus amics de Facebook em van fer comentaris sobre els vídeos d’Eva i Fun Jazz, entre ells, la meva amiga Anna a qui va agradar especialment…

Com va ser possible l’actuació de dissabte?

L’Eva ho explica així:

Eva i Fun Jazz començàrem a assajar al setembre-octubre de 2012. Al mes de desembre vaig posar en marxa el que pensava que em calia per donar-nos a conèixer a través d’internet sense més despesa que el meu propi temps i, a la vegada, per tenir organitzada la informació que generara el grup: el blog com a magatzem i distribuïdor principal; la pàgina de Facebook (si no estàs al Facebook, no existeixes); la pàgina de Google + (aprofitant que en crear un compte de gmail ja et feia el perfil); Ivoox pels àudios; Youtube pels vídeos; i Pinterest per organitzar-me les fotos.  Més tard, vaig crear un perfil a Unnium, una xarxa adreçada específicament al món de l’espectacle.

Captar seguidors sempre és difícil i necessita de la complicitat de molta gent. A la vegada, pense que tan important és fer-se present com no resultar pesat… lo poco, gusta; lo mucho, cansa. El cas és que una de les persones que més coses ens compartia per Facebook era la meua amiga Lídia… Però vull ací fer un incís, perquè l’origen és aquest.

La meua amiga Lídia ha arribat a ser LA MEUA AMIGA LÍDIA gràcies a l’existència d’internet i, especialment, de les xarxes socials. Si no hagués estudiat la carrera on line, no hagués cursat l’assignatura d’Informació Electrònica; si no ens haguérem conegut a través d’aquesta, no hauríem contactat a través de Facebook; si la nostra relació a través de les xarxes no hagués estat tan intensa, mai no haguérem sabut de la nostra afinitat; si la nostra hagués estat una relació únicament no-virtual, no s’hagués pogut sostenir per massa temps… no haguéssim aprofundit gaire… mai no sabríem quantes coses compartim… per tant, més de dos anys després d’haver acabat juntes la carrera, no tindríem cap cosa a dir-nos… ni entre nosaltres dues, ni amb altres de la tropa.

Bé, la qüestió és que la Lídia i jo vivim a més de 500 quilòmetres de distància física, però, realment, estem a menys d’un metre: tant ella com jo estem moltes vegades a menys de mig metre d’una pantalla del que siga, excepte del televisor… i també estem a eixa distància d’altres persones que tenim als nostres contactes, així és que, a través de Facebook, jo estava tan a prop de la Lídia com del seu contacte “Anna Fuentes” (la Directora de Patrimoni Cultural de l’Ajuntament de Lloret de Mar). I com ja he dit abans, la complicitat de la Lídia per difondre els continguts generats pel grup va estar clau perquè l’Anna sabera de nosaltres, un grup que s’havia format sols uns mesos abans i que, en el moment de la proposta per realitzar un concert a Lloret, feia 5 dies que havia fet l’estrena a Xàtiva (amb la presència, aquesta vegada, física, de la meua amiga Lídia, entre altres). Supose que el fet de poder veure’ns en acció per fi al Youtube, va decidir l’Anna a escriure’m el mateix dia que la Lídia compartia al seu perfil el vídeo de Georgia on my mind, el dia 9 de gener de 2013.

I ahí ja entrà en acció la comunicació directa. L’Anna em va escriure al correu del grup, em va explicar el que havia pensat per nosaltres… i tot va anar rodat. No cal ni dir que aquests mesos, fins el 22 de juny, hem estat compartint a les xarxes tota la informació i tota la publicitat que ha generat l’esdeveniment: notícies, recordatoris, ressenyes, vídeos, àudios… tot!! Torne a insistir que nosaltres, des de l’Olleria, havíem de publicitar un concert que anava a realitzar-se a més de 500 quilòmetres de distància física, amb l’únic recurs d’un ordinador! I vam aconseguir (nosaltres, la gent que hem estat compartint per tot arreu absolutament tot) que un grup novell, que mai no havia eixit del País Valencià, amb molta il·lusió però amb tan sols 3 o 4 actuacions prèvies, omplira les cadires que calia omplir (i alguna més) als Jardins de Santa Clotilde de Lloret de Mar. A més, vaig poder re-conèixer l’Anna i també altres persones amb les quals havia xerrat pel Facebook, com la Francesca… i a gent que he conegut abans virtualment que en directe, com el Josep (al Josep havia de dedicar-li un altre article), la Sílvia (que em fa unes fotos genials i les posa a Instagram)… i alguns dels altres amics que vaig fer i que he conservat “onlinement” (l’Emili, la Cristina i la Teresa)…

No és màgia, encara que ho semble: és posar les eines que et proporciona internet a l’abast dels teus objectius; és tractar de minimitzar les barreres físiques i pensar que la comunicació no té obstacles si aconsegueixes la complicitat d’una comunitat que, en alguns casos, inclou també els teus amics (contacte i amic no sempre són termes sinònims). No vull pensar les coses que no hauria fet o sentit d’haver-me tancat en banda a les noves (actuals) tecnologies… i no us podeu imaginar com d’acompanyada m’he sentit cada vegada que he sortit a un escenari els últims mesos i he tingut l’absoluta certesa (almenys, jo ho he cregut així) que, davant d’un moment de pànic, anava a trobar els meus amics a menys d’un metre… i si, com em va passar a Albaida, m’abraçava a l’Iphone perquè allí estava la Lídia donant-me ànims, encara més a prop. Exagerada? No… realista.

Què ha passat? Tant l’Eva com jo tenim un bon recorregut treballant a les xarxes (i tenim un bon mestre). Les dues intentem estar al dia i aplicar qualsevol novetat a la feina que fem però, creieu que això hagués funcionat sense els vincles personals?

M’agrada pensar que no, que l’èxit de qualsevol projecte depèn, no només de la professionalitat amb que l’afrontes sinó, també, de tot allò que hi posem de nosaltres mateixos.

Dissabte, després de l’actuació (FANTÀSTICA) de l’Eva, mentre fiem l’última copa, va sorgir la possibilitat d’explicar com havia anat tot perquè, per a nosaltres això és un cas d’èxit, personal, professional, de comunicació, entre moltes altres coses. I aquí ens teniu, escrivint això a dues bandes, com quan ens vam conèixer, allà a la UVic.

Eva R. i Lidia B.

Qui em parla des de l’altra banda de la pantalla? 2. Facebook

face

Utilitzem la pàgina de Facebook de la Biblioteca per a difondre activitats i informar. La norma és publicar enllaços al web de la biblioteca o als diferents blocs i evitar publicar-hi directament text o fotografies. Funciona! Tenim més de 1200 seguidors i hem sigut exemple de bones pràctiques en alguna ocasió.

Però, no n’hi ha prou! Un exemple: una de les nostres seguidores, usuària habitual de la biblioteca, ens fa saber que troba a faltar un espai en el qual parlar de lectures i interactuar de manera “menys formal” amb la biblioteca. Així va sorgir el grup Bibliolloret: què has llegit que ha donat peu a un Club de Lectura Virtual.

Però i la pàgina? Com fer-la més humana sense perdre el to institucional que entenem que ha de tenir? I, a la vegada, com implicar al màxim de personal possible en la difusió de tot allò que passa a la biblioteca?

Implicar al personal és el primer pas per arribar a ser un equip. Un projecte que té un equip al darrera pot créixer tant com sigui necessari, però no és fàcil:

  1. Fer servir les xarxes socials a la feina (ni que sigui per fer feina) està mal vist
  2. No tothom té un perfil prou “endreçat” com per fer-lo visible professionalment
  3. Estem disposats a seguir unes normes mínimes a l’hora de publicar?

L’elaboració del nostre propi “manual d’estil” és una feina prèvia. Tothom ha de saber què i com publicar i, sobretot, com actuar davant una crisi. A partir d’aquí, publiquem com a persones, des del nostre propi perfil així que podem ser nosaltres mateixos i actuar tal i com ho fem al taulell de la biblioteca.

El nostre experiment:

Qualsevol persona amb compte de Facebook pot publicar el que vulgui a la pàgina de la biblioteca. Per què no publicar nosaltres com a bibliotecaris? El funcionament és senzill. Tothom qui genera continguts o té alguna cosa interessant per compartir,  publica a la pàgina de la biblioteca en el moment que creu convenient, seguint unes normes bàsiques.

Avantatges:

1-    Tothom és responsable de la difusió dels continguts que genera o que gestiona, facilitant d’aquesta manera la feina dels administradors.

2-    Els administradors poden controlar els temps de publicació compartint (publicant de nou les vegades que sigui necessari) els continguts en els moments que creuen adequats.

3-    Els continguts són vistos tant pels seguidors de la biblioteca com pels amics de la persona que publica el contingut.

De moment, no hi trobem inconvenients. 😉

+ de Facebook: pàgina o perfil

La pàgina de Facebook que administro professionalment va néixer com un perfil. En aquell moment, no estava gaire familiaritzada amb la normativa de Facebook i em semblava que un perfil era més atractiu per als seguidors perquè és més fàcil que et responguin a una sol·licitud d’amistat que no que cliquin un “m’agrada”.

Ràpidament, una persona experta en l’ús de la xarxa em va aconsellar al respecte i em va fer notar que hi havia una normativa que regulava qui pot tenir o no un perfil.

Al marge de la normativa de Facebook, que especifica que un perfil només pot representar una persona i dur el nom d’una persona, hi ha un seguit de qüestions a tenir en compte, per exemple:

  • Quan acceptem com a “amic” a una empresa, organització o entitat, els estem donant accés a totes les dades del nostre perfil.
  • Una pàgina no rep les actualitzacions dels seus seguidors i té accés limitat a les seves dades.

Facebook posa al nostre abast eines suficients per  limitar qui pot veure què però, en general, després dels primers dubtes, ens tornem confiats i no tenim cura de la nostra privacitat.

Tenint en compte que no sabem qui gestiona les pàgines d’organitzacions o empreses i els perfils que no pertanyen a una persona, hem de deixar-los accedir a les nostres dades?

Mai no plou a gust de tothom o Facebook i els comentaris negatius

En ocasions, tots hem sigut crítics amb algun servei. Ho som perquè no rebem allò que voldríem o perquè no se’ns tracta com creiem que mereixem. Però, quants de nosaltres reclamem? Vull dir, reclamem com cal i en el lloc adequat? Pocs, tenint en compte que reclamar suposa una despesa de temps i una incomoditat que sovint ens costa d’assumir. És molt habitual que les reclamacions les rebin les persones que donen la cara, aquelles que ens són accessibles, les que tenim al davant en el moment àlgid de la nostra indignació. “Va amb el sou” ens diuen als que treballem de cara al públic i, obedients, ens limitem a aguantar el xàfec i a intentar no marxar cap a casa massa afectats per tot el que ens ha tocat engolir en un dia. Fer entendre, a una persona enfadada, que si no reclama utilitzant les vies adequades, la seva queixa quedarà en res, és missió impossible.

Les xarxes socials potencien la reclamació fàcil i com a professionals ens toca assumir-ho. És molt fàcil (i temptador) deixar un comentari en la pàgina de Facebook d’un servei que utilitzem i que no funciona d’acord amb les nostres expectatives. I és molt difícil saber com actuar enfront d’una queixa infundada que no s’està fent en el lloc adequat i que, per tant, no va enlloc i només serveix per a crear mala maror i desestabilitzar.

Després de patir la situació que exposo (no és el primer cop però mai no t’acostumes), en la pàgina de Facebook que gestiono professionalment, he arribat a unes poquetes conclusions que crec que em serviran per a futures experiències:

  • No s’ha de contestar mai en calent i suposo que no calen més explicacions…
  • Paciència, cal tenir paciència.
  • Cal reflexionar sobre els objectius de la nostra tasca: si tenim una pàgina dedicada bàsicament a difondre activitats i notícies, cal entrar en discussions que van molt més enllà i que qüestionen, infundadament, les bases de la nostra organització?
  • Si tenim clar que “mai no plou a gust de tothom”, hem de ser capaços d’acceptar qualsevol crítica perquè, evidentment, mai no aconseguirem agradar tothom.
  • El feedback negatiu també és feedback. Mai no hem de caure en el parany d’esborrar un comentari negatiu (dins d’uns límits, està clar que no hem de permetre ofenses, discriminacions, etc).
  • Si no tenim res “bonic” a dir, val més callar i deixar que els nostres clients s’expressin. Les noves publicacions relatives a la bona feina feta diàriament, generaran nous comentaris, molts d’ells positius.
  • Les sortides de to (és una manera de dir-ho, hi ha coses que no s’han de permetre) generen nous seguidors. És un fet. Malgrat que són, en essència, seguidors d’un suposat líder i no nostres, ja han premut el “m’agrada” de la nostra pàgina i és possible que en algun moment, alguna de les nostres publicacions els resulti interessant i, qui sap…

En definitiva, algú parla de nosaltres i jo em pregunto si serà cert allò que diuen que ,”bé o malament, l’important és que en parlin”.

Com utilitzen Facebook les biblioteques? Prova de post actualitzable

  • Publiquen informació puntual de tot tipus
  • Creen esdeveniments
  • Permeten als seguidors publicar en el seu mur
  • Només permeten publicacions dels seguidors en les publicacions de la biblioteca
  • Responen preguntes dels seguidors
  • Ofereixen serveis en línia (catàleg, accés a Twitter) 
  • Realitzen enquestes
  • Proposen jocs (enigmes sobre música o literatura)
  • Fan recomanacions de lectures
  • Publiquen formularis per a recollir recomanacions de lectures dels usuaris
  • Una biblioteca té perfil i pàgina. Si envies uns sol·licitud d’amistat al perfil, et responen que només accepten com a amics a altres biblioteques i et remeten a la pàgina de fans.
prova