#quèfemalesbiblios (IV): Obsessió convertida en projecte

qfblog

Sí, m’obsessiona difondre la feina que es fa a les biblioteques. M’obsessiona, també, el fet que (en general) la feina dels bibliotecaris  (i vull dir personal de biblioteques, tinguin el càrrec que tinguin) estigui tan poc reconeguda. Em molesta profundament que, en l’àmbit polític (sobretot el municipal) només és parli de “la biblioteca” per remarcar-ne les mancances: no obre prou hores, no obre el cap de setmana, no ofereix prou serveis als usuaris, genera massa despesa, (sobretot de personal! Ha, ha, ha!), etc. Ni tan sols els que en podrien parlar bé (encara que fos per treure’n profit polític), ho fan. Generalitzo i reconec que tots tenim més tendència a criticar que no a lloar però, puc queixar-me, oi?

Les biblioteques, simplement, funcionen…

Però no funcionen soles, és evident. Hi ha un munt de gent molt més implicada del que caldria per resoldre les necessitats bàsiques del servei. Això és així!

També m’obsessiona (i m’estic adonant que tinc un munt d’obsessions) la poca capacitat que tenim per treballar en equip, per compartir projectes, per fer xarxa, tot i que hi ha bons exemples de que es pot fer.

Però, ara, tenim les imatges! Imatges que tots podem generar i difondre amb facilitat. I les imatges testimonien les mil coses que fem cada dia els bibliotecaris. Feu un cop d’ull a les etiquetades #quèfemalesbiblios, quan les miro, tinc la sensació que no parem mai!

Així que, amb la meva obsessió, convertida en projecte i, sobretot, en diversió, me’n vaig a Facebook, a Twitter  i a Instagram per a seguir aprenent noves maneres de moure’m per aquest espai i, com no, aplicar tot allò après a la meva feina de bibliotecària.

Etiqueteu #quèfemalesbiblios!

 

#quèfemalesbiblios?

quefemalesbibliosBusco bibliotecari(e)s (personal de biblioteques en general) que tinguin perfil personal a Instagram i vulguin participar en un experiment.

Només us haureu de comprometre a publicar una fotografia, al vostre perfil, que reflecteixi alguna de les activitats que feu a la vostra biblioteca.

Si voleu participar, ompliu el formulari i us explicaré els detalls.

Va, animeu-vos, que serà divertit!

#jopublicoenpositiu

Foto: @lidiabart

Foto: @lidiabart

Fa temps que penso en el que ara escriuré. És una qüestió que em preocupa personal i professionalment. Em produeix un neguit que es manifesta de maneres diverses: incomoditat, perplexitat, inseguretat, sentit de culpa…

Parlo de la manera en què ens comportem i publiquem a les xarxes socials, manera que reflecteix, en molts casos, com ens comportem en la nostra faceta no virtual.

És evident que vivim moments complicats, envoltats de corrupció, males gestions, pobresa, repressió… Tots patim o tenim gent propera que pateix per aquestes qüestions però, també per moltes altres: malalties, fracassos sentimentals, pèrdues…

És evident que les xarxes han de servir per expressar lliurement tot allò que pensem però, de debó que no us passa mai res de positiu? Per què ens costa tant parlar del que ens passa de bo? Per què és tan difícil, a les xarxes i a la vida, que algú agraeixi a algú altre allò que fa bé?

Crec fermament que no tots ens hem de dedicar a fer política. Alguns intentem canviar les coses amb petits gestos quotidians: a la feina, a la vida, a les xarxes…

Crec fermament que a la gent se li ha de dir allò que fa bé, sovint, si és possible, abans de criticar allò que fa malament… Reconeixement positiu, se’n diu?

Doncs avui passo a l’acció! Us convido a fer-ho amb mi i us adverteixo que em prenc això, en certa manera com un experiment. Publicar en positiu, de tant en tant, no us impedirà seguir expressant el vostre descontent per tot allò que no funciona bé.

Podeu publicar en positiu allà on us vingui de gust utilitzant el hashtag #jopublicoenpositiu (aneu a la pàgina de les entitats i professionals que han fet alguna cosa per vosaltres, segur que agraeixen un comentari positiu) o compartir tot allò que us sembli positiu a Facebook: #jopublicoenpositiu https://www.facebook.com/groups/182800378579960/

Ah! I no patiu per mi, no seria la primera vegada que em quedo sola en un projecte, ni serà l’última!