Actitud positiva

Coses (personals o no) que em passen a la biblio

Ahir, vaig atendre al taulell una dona que conec des que vaig començar a treballar a la biblioteca, ara farà deu anys. És una dona guapa, simpàtica, una mica més gran que jo. Feia temps que no la veia i la vaig trobar estranya, diferent.

Ens vam saludar i em diu “estás igual, te veo muy guapa” (i jo pensant, sí sí, menopàusica perduda i amb 8 kilos de més) i afegeix, “¿sabes que? tengo cáncer”, i m’ho diu sense deixar de somriure (jo tinc un problema? Ha!).

Vam estar parlant una mica de tot plegat, sobretot de que cal afrontar els problemes (EL PROBLEMA) amb actitud positiva, superar les coses dia a dia, etc.

D’altra banda, aquests dies, he viscut envoltada d’actituds negatives que em fan molt difícil mantenir-me ferma. Actituds negatives que, generalment parteixen del mateix problema, un problema molt humà que consisteix en pensar que només patim nosaltres, és la síndrome de creure’s el centre de l’univers.

Ara farà dos anys, va morir la meva germana gran, la Mayte. Vaig tenir la sort d’acompanyar-la els seus últims dies. Aquells dies, a Eivissa, vaig aprendre molt, potser, el 50% de les coses importants que he aprés en la meva vida. Des de llavors, quan tendeixo a caure en el pou negre, rebo un avís, un avís que es materialitza de maneres diferents. Segurament passa perquè una part de la meva ment es va obrir i estic més receptiva  però, qui sap!

Ahir, vaig rebre un avís evident, al taulell mentre treballava però, avui, després de dormir gairebé 7 hores seguides (encara no m’ho puc creure), mentre gaudia de les ganes de quedar-me una estona més al llit (sensació que ja no recordava) i reflexionava sobre tot plegat m’he adonat de dues coses:

  • Ahir, vaig anar a dormir angoixada. Avui, m’he despertat sentin-me fantàsticament.
  • Les actituds negatives projecten una ombra gran i fosca que oculta les actituds positives que ens envolten i que tendim a obviar.

Conclusió bibliotecària: de vegades, ens fa molta mandra parlar amb les persones que busquen conversa al taulell (hi ha cada cas! 😦 ) però, de vegades, molt de tant en tant, val molt la pena escoltar.

Jo, a Barcelona, en plan "estic reflexionant"

Jo, a Barcelona, en plan “estic reflexionant”

Anuncis

Una crisi i dues pàgines de Facebook

2Com cada mes de gener, em trobo immersa en l’avorrida tasca de recopilar dades estadístiques que, teòricament, reflectiran si hem assolit o no els objectius que ens vam marcar l’any passat.

Si mirem les dades (només dades, de com les interpreto, no en vull parlar ara mateix), la cosa ha anat prou bé però, no puc evitar una certa sensació de “això no és el que jo vull que sigui”, que m’ha fet entrar en un període de crisi creativa que no em permet, ara mateix, establir nous objectius.

Bé, ja us he parlat de la crisi. Ara, us vull parlar de les dues pàgines de Facebook 😉 I és que, mentre em sumia en la desesperació i l’avorriment que em provoca alguna de les pàgines de Facebook que gestiono, vaig començar a detectar que alguna cosa em cridava l’atenció cada vegada que feia una facebookbatuda. En concret, dues pàgines:

M’agrada la manera de publicar i la qualitat de les publicacions. Em fa pensar en un equip (sé que està gestionada per un equip) que es dedica a les xarxes socials (com a part “real” de la feina diària) i té temps suficient per dedicar a pensar, organitzar, elaborar continguts, etc.

M’encanta el to de les publicacions! Entreu i no us perdeu, per exemple, les aventures de #laniña. Crec que es pot publicar en un to distès, només si estàs molt segur de que al darrera hi ha un equip que et recolza i una manera de fer de la qual et sents molt segur, fins i tot orgullós.

Llegeixo el que publiquen i, fins i tot, clico els enllaços… Per què? No ho sé però espero que m’ho expliquin, en algun moment (i a partir d’una proposta de Què fem a les biblios?), per ara, és un gust veure gent innovant a la Xarxa Social (que, sigueu sincers, a vosaltres també us ha començat a avorrir 😉 ).

I què passa si…

Publiques al perfil equivocat

Avui m’ha passat 😮 ! Per primera vegada en els anys que porto trastejant amb les xarxes, he publicat al perfil equivocat! I de la pitjor manera, és a dir, no una publicació institucional en el meu perfil personal (no seria un problema, ho faig sovint) sinó, una publicació personal a un perfil institucional… Ehem!

Normalment, sóc molt curosa (però crec que estic perdent facultats) i comprovo sempre on sóc (quin perfil) i, després, que el que escric no contingui errades (cosa cada cop més complicada per culpa de la presbícia i la síndrome de #dedosgordos), tot i que tinc sempre bastant clara la situació: quina és l’última cosa que he publicat i quina serà la següent.

I avui, no sé… Tinc festa… Havia deixat l’Instagram connectat a @bibliolloret perquè havia de penjar el #bookfacefriday aquest matí i, no pensava sortir a primera hora perquè havia de ser en un lloc a les 9:00. Però, he tingut un rampell! He vist que començava a sortir el sol i el cel estava preciós (very, very lovely 😉 ), no m’ho he pensat (bé, sí, “si surto ara, tinc temps de pujar a Sant Joan i ser a casa a les 8:30”). Arribo a Sant Joan, faig 50 fotos i en penjo una a Instagram…

Moment “quina sortida de sol més bonica, sort que he decidit sortir, hauria de marxar ja, que no arrib… Joder Lidia! que estás conectada al Instagram de la biblioteca!”…

Entro a Instagram, constato el desastre, esborro la foto (que encara no tenia cap like) i respiro (mentre penso “realmente, estás perdiendo facultades, guapa!”), enfilo el camí de tornada (lalalarala) i de sobte em ve al cap una nitidíssima imatge de la pàgina de Facebook de la biblioteca amb la meva flamant foto de la sortida de sol picant-me l’ullet (“realemnte estás tonta”).

Arribo a casa, esborro la foto (que afortunadament no tenia cap like) i respiro… No, ja no l’he cagat més :-/ … de moment!

Què voleu que us digui! Si això m’arriba a passar fa un parell d’anys, em moro! Però, avui, he sigut conscient de dues coses:

  • Les meves aptituds i capacitats no són infal·libles (i cada cop ho seran menys)
  • Tot allò que ens fa humans, pot ser bo per a la tasca que fem a les xarxes

I per això m’he decidit a explicar-vos-ho. Doneu-vos permís per a equivocar-vos, creieu-me, no passa res greu i de tot se n’aprèn.

Ah! Us deixo les fotos que he fet, entre elles la “foto maleïda” perquè realment, l’albada d’avui ha sigut espectacular!

 

#9N. Avui, no callaré!

Presidente,

Vengo ahora de votar (permítame que llame “votar” a la acción de expresar mi opinión acerca del futuro de mi país, en este jolgorio que los catalanes nos hemos sacado hoy de la manga). He votado acompañada de parte de mi familia. Mi sobrina Laura, 16 años, ha votado (coaccionada, claro, todos sabemos que los adolescentes hacen exactamente lo que se les manda), mi madre, 83, ha votado (fíjese que es una cosa rarísima porque ella ha sido siempre #muyfan de la Unidad de España, tanto que, a menudo, dice que a España le falta Portugal para estar completa). Mi hijo no ha podido acompañarme (el no puede votar porque solo tiene 13 años), tenía un partido de futbol (ya sabe cómo es eso de importante) y mi novio va por libre (¡es que el es un radikal! Es funcionario y está hoy en una mesa, custodiando una urna) pero, si esta noche vuelve a casa (ya le he advertido que a lo mejor lo detenían, o algo, ¡no sé!), celebraremos el jolgorio de hoy en familia.

Lo que hemos votado, sobre todo lo que ha votado mi madre, no se lo voy a decir, que se le ve nervioso y no quisiera yo contribuir a su malestar.

Note, por favor,  que escribo en castellano, mi lengua materna, que sigo dominando a la perfección (tenga en cuenta que soy estudiante de un máster que se imparte en castellano, aquí, en Catalunya) a pesar de “haberme vuelto” ¡IN-DE-PEN-DEN-TIS-TA!

Espero ansiosa sus próximas declaraciones, la verdad es que mi novio el radikal y yo, nos reímos mucho ayer noche escuchándole.

¡Ah! La foto, ¡se la dedico!

Equip

Foto: Joan Pijoan

Segons el DIEC, Equip: Grup de persones organitzat per a un objecte determinat.

Tan fàcil però tan difícil! Tot allò que reivindico en el meu dia a dia, a la feina, ho hem aconseguit un grup de dones veteranes (algunes més que altres), en poquets mesos.

Com en qualsevol grup, hi ha de tot: algunes en saben molt, d’altres en sabem poquet perquè acabem d’arribar, no totes tenim la mateixa forma física, ni el mateix entrenament, ni el mateix temps, ni la mateixa edat. Les nostres circumstàncies personals són diverses, algunes complicades, algunes doloroses. Tenim feines molt diferents, amb horaris impossibles de complementar. En definitiva, som un grup divers, nou, en el que algunes ens coneixem molt i coneixem poc a d’altres. Un grup, com tants!

I, què diferencia un grup d’un equip?

Tal i com jo ho veig un grup és un equip quan:

  • Té una líder compromesa
  • Té un objectiu clar
  • Hi ha tolerància
  • Hi ha RESPECTE (sí, en majúscules)
  • Hi ha ganes de treballar i d’aprendre dels que en saben més (GRÀCIES TIMONERS!)

Crec que puc dir que tenim EQUIP i, per això, ens sentim tan contentes i orgulloses del que hem aconseguit, sense haver guanyat res! Objectiu acomplert!

#jopublicoenpositiu

Foto: @lidiabart

Foto: @lidiabart

Fa temps que penso en el que ara escriuré. És una qüestió que em preocupa personal i professionalment. Em produeix un neguit que es manifesta de maneres diverses: incomoditat, perplexitat, inseguretat, sentit de culpa…

Parlo de la manera en què ens comportem i publiquem a les xarxes socials, manera que reflecteix, en molts casos, com ens comportem en la nostra faceta no virtual.

És evident que vivim moments complicats, envoltats de corrupció, males gestions, pobresa, repressió… Tots patim o tenim gent propera que pateix per aquestes qüestions però, també per moltes altres: malalties, fracassos sentimentals, pèrdues…

És evident que les xarxes han de servir per expressar lliurement tot allò que pensem però, de debó que no us passa mai res de positiu? Per què ens costa tant parlar del que ens passa de bo? Per què és tan difícil, a les xarxes i a la vida, que algú agraeixi a algú altre allò que fa bé?

Crec fermament que no tots ens hem de dedicar a fer política. Alguns intentem canviar les coses amb petits gestos quotidians: a la feina, a la vida, a les xarxes…

Crec fermament que a la gent se li ha de dir allò que fa bé, sovint, si és possible, abans de criticar allò que fa malament… Reconeixement positiu, se’n diu?

Doncs avui passo a l’acció! Us convido a fer-ho amb mi i us adverteixo que em prenc això, en certa manera com un experiment. Publicar en positiu, de tant en tant, no us impedirà seguir expressant el vostre descontent per tot allò que no funciona bé.

Podeu publicar en positiu allà on us vingui de gust utilitzant el hashtag #jopublicoenpositiu (aneu a la pàgina de les entitats i professionals que han fet alguna cosa per vosaltres, segur que agraeixen un comentari positiu) o compartir tot allò que us sembli positiu a Facebook: #jopublicoenpositiu https://www.facebook.com/groups/182800378579960/

Ah! I no patiu per mi, no seria la primera vegada que em quedo sola en un projecte, ni serà l’última!

L’Instagram de @bibliolloret a l’Escola d’Hivern de la Biblioteca Pública

bibpreeh

Foto: Eva RM

Ahir, vaig representar la Biblioteca de Lloret de Mar a l’Escola d’Hivern de la Biblioteca Pública que aquest any té com a tema central Biblioteques públiques i eines 2.0.

Vam ser convidats a explicar la nostra experiència a Instagram, juntament amb altres biblioteques, que van explicar experiències diverses.

A banda de la satisfacció que produeix que la feina que es fa interessi, em quedo amb la constatació que hi ha una certa tendència a favor de fer servir les eines 2.0 amb naturalitat, mostrant-nos en elles com el que som: professionals i, també, persones.

Ha estat genial constatar que les relacions que estableixes a les xarxes es reforcen quan deixen de ser virtuals i les converses encetades al núvol continuen amb naturalitat cara a cara.

Fantàstic el recolzament rebut d’amics (els que hi éreu i els que estàveu pendents de la retransmissió) i de companys: tots hi éreu, ja ho sabeu!

Presentació @bibliolloret a Instagram

Un matí d’estiu a la #biblioteca…

Foto: @josepcalataiud

Foto: @josepcalataiud

Obrim una hora més tard, a les 10:00 però nosaltres som aquí des de les 7:45. Som tres persones, una per planta… No us parlaré de la feina interna que no s’acaba mai i que és tan difícil d’explicar, la majoria de vegades, us parlaré del que passa quan obrim les portes.

Minuts abans d’obrir, acostuma haver-hi usuaris habituals que esperen, davant la porta, per ser els primers a seure davant del seu ordinador preferit o per apoderar-se d’un diari determinat. No triguen a començar les demandes d’ajuda:

– Nena, pots venir un moment, és que em vull obrir un compte a Facebook, per mirar que hi escriuen les meves amigues (que jo no vull escriure-hi res, eh!) i no sé com es fa…

– Escolta maca, com ho he de fer per accedir al meu correu electrònic, és que a casa només he d’obrir l’ordinador i ja em surt…

– Hola Lidia, vull una novel·la romàntica per passar l’estona sense escalfar-me el cap…

Mentrestant, a la planta zero, la M. Àngels intenta ajudar a una senyora a fer-se voluntària de la Creu Roja… Via Internet, és clar! I la Marta, a la Sala Infantil, rep una visita de nens de P3 d’un casal del poble: els nostres futurs usuaris!

El matí s’escola sense que ens n’adonem, fent préstecs, carnets, endreçant prestatges, contestant al telèfon, responent consultes bibliogràfiques, demanat documents en préstec interbibliotecari, etc.

Som pocs, tenim una càrrega de feina per sobre del que seria desitjable (i no ho dic perquè ens cansem més o menys, ho dic perquè, moltes vegades, no podem atendre els nostres usuaris com es mereixen), però acabo el matí satisfeta per dos motius, principalment:

  • No hi ha res com rebre l’agraïment d’algú a qui has pogut ajudar.
  • Hi ha futur: les persones vénen a la biblioteca a les mateixes coses de sempre però, també, a cercar-ne moltes de noves. Vénen a buscar ajuda per posar-se al dia en les noves tecnologies, a provar com funciona un llibre electrònic, a demanar-nos que ampliem els cursets i tallers de formació, a preguntar que “què és això que feu a Internet de comentar lectures”, etc.

Nosaltres tenim les respostes, i les persones capaces de fer-les arribar, de maneres diferents, a qui les necessita. Sovint, ens falten els mitjans i malgrat tot, seguim engrescant-nos…

#biblioteca

Facebook. Un cas real a dues bandes: Eva i Fun Jazz a Lloret

Jo tinc un perfil de Facebook en el qual hi publico de maneres diverses. A banda de les coses que comparteixo exclusivament amb aquells que són “amics”, hi comparteixo coses públicament: les coses de @bibliolloret, en un intent d’anar més enllà del perfil institucional i humanitzar la presència de la biblioteca a la xarxa; coses d’amics que tenen negocis, com les @campsisters; coses que em resulten interessants per motius diversos i, des que es van posar en marxa, les coses d’Eva i Fun Jazz.

Dissabte passat, Eva i Fun Jazz actuava als Jardins de Santa Clotilde.

Eva i Fun Jazz és un quartet del País Valencià que tot just fa un any va començar a treballar en el projecte Tribute to Ella.

Eva és amiga meva i no vaig voler perdre’m l’estrena a Xàtiva que em va deixar amb la boca oberta. Així ho vaig explicar a tothom en tornar…

L’Eva i jo vivim lluny l’una de l’altra i sovint ens comuniquem pel Facebook: els vídeos d’Eva i Fun Jazz van començar a córrer pels nostres perfils…

Molts dels meus amics de Facebook em van fer comentaris sobre els vídeos d’Eva i Fun Jazz, entre ells, la meva amiga Anna a qui va agradar especialment…

Com va ser possible l’actuació de dissabte?

L’Eva ho explica així:

Eva i Fun Jazz començàrem a assajar al setembre-octubre de 2012. Al mes de desembre vaig posar en marxa el que pensava que em calia per donar-nos a conèixer a través d’internet sense més despesa que el meu propi temps i, a la vegada, per tenir organitzada la informació que generara el grup: el blog com a magatzem i distribuïdor principal; la pàgina de Facebook (si no estàs al Facebook, no existeixes); la pàgina de Google + (aprofitant que en crear un compte de gmail ja et feia el perfil); Ivoox pels àudios; Youtube pels vídeos; i Pinterest per organitzar-me les fotos.  Més tard, vaig crear un perfil a Unnium, una xarxa adreçada específicament al món de l’espectacle.

Captar seguidors sempre és difícil i necessita de la complicitat de molta gent. A la vegada, pense que tan important és fer-se present com no resultar pesat… lo poco, gusta; lo mucho, cansa. El cas és que una de les persones que més coses ens compartia per Facebook era la meua amiga Lídia… Però vull ací fer un incís, perquè l’origen és aquest.

La meua amiga Lídia ha arribat a ser LA MEUA AMIGA LÍDIA gràcies a l’existència d’internet i, especialment, de les xarxes socials. Si no hagués estudiat la carrera on line, no hagués cursat l’assignatura d’Informació Electrònica; si no ens haguérem conegut a través d’aquesta, no hauríem contactat a través de Facebook; si la nostra relació a través de les xarxes no hagués estat tan intensa, mai no haguérem sabut de la nostra afinitat; si la nostra hagués estat una relació únicament no-virtual, no s’hagués pogut sostenir per massa temps… no haguéssim aprofundit gaire… mai no sabríem quantes coses compartim… per tant, més de dos anys després d’haver acabat juntes la carrera, no tindríem cap cosa a dir-nos… ni entre nosaltres dues, ni amb altres de la tropa.

Bé, la qüestió és que la Lídia i jo vivim a més de 500 quilòmetres de distància física, però, realment, estem a menys d’un metre: tant ella com jo estem moltes vegades a menys de mig metre d’una pantalla del que siga, excepte del televisor… i també estem a eixa distància d’altres persones que tenim als nostres contactes, així és que, a través de Facebook, jo estava tan a prop de la Lídia com del seu contacte “Anna Fuentes” (la Directora de Patrimoni Cultural de l’Ajuntament de Lloret de Mar). I com ja he dit abans, la complicitat de la Lídia per difondre els continguts generats pel grup va estar clau perquè l’Anna sabera de nosaltres, un grup que s’havia format sols uns mesos abans i que, en el moment de la proposta per realitzar un concert a Lloret, feia 5 dies que havia fet l’estrena a Xàtiva (amb la presència, aquesta vegada, física, de la meua amiga Lídia, entre altres). Supose que el fet de poder veure’ns en acció per fi al Youtube, va decidir l’Anna a escriure’m el mateix dia que la Lídia compartia al seu perfil el vídeo de Georgia on my mind, el dia 9 de gener de 2013.

I ahí ja entrà en acció la comunicació directa. L’Anna em va escriure al correu del grup, em va explicar el que havia pensat per nosaltres… i tot va anar rodat. No cal ni dir que aquests mesos, fins el 22 de juny, hem estat compartint a les xarxes tota la informació i tota la publicitat que ha generat l’esdeveniment: notícies, recordatoris, ressenyes, vídeos, àudios… tot!! Torne a insistir que nosaltres, des de l’Olleria, havíem de publicitar un concert que anava a realitzar-se a més de 500 quilòmetres de distància física, amb l’únic recurs d’un ordinador! I vam aconseguir (nosaltres, la gent que hem estat compartint per tot arreu absolutament tot) que un grup novell, que mai no havia eixit del País Valencià, amb molta il·lusió però amb tan sols 3 o 4 actuacions prèvies, omplira les cadires que calia omplir (i alguna més) als Jardins de Santa Clotilde de Lloret de Mar. A més, vaig poder re-conèixer l’Anna i també altres persones amb les quals havia xerrat pel Facebook, com la Francesca… i a gent que he conegut abans virtualment que en directe, com el Josep (al Josep havia de dedicar-li un altre article), la Sílvia (que em fa unes fotos genials i les posa a Instagram)… i alguns dels altres amics que vaig fer i que he conservat “onlinement” (l’Emili, la Cristina i la Teresa)…

No és màgia, encara que ho semble: és posar les eines que et proporciona internet a l’abast dels teus objectius; és tractar de minimitzar les barreres físiques i pensar que la comunicació no té obstacles si aconsegueixes la complicitat d’una comunitat que, en alguns casos, inclou també els teus amics (contacte i amic no sempre són termes sinònims). No vull pensar les coses que no hauria fet o sentit d’haver-me tancat en banda a les noves (actuals) tecnologies… i no us podeu imaginar com d’acompanyada m’he sentit cada vegada que he sortit a un escenari els últims mesos i he tingut l’absoluta certesa (almenys, jo ho he cregut així) que, davant d’un moment de pànic, anava a trobar els meus amics a menys d’un metre… i si, com em va passar a Albaida, m’abraçava a l’Iphone perquè allí estava la Lídia donant-me ànims, encara més a prop. Exagerada? No… realista.

Què ha passat? Tant l’Eva com jo tenim un bon recorregut treballant a les xarxes (i tenim un bon mestre). Les dues intentem estar al dia i aplicar qualsevol novetat a la feina que fem però, creieu que això hagués funcionat sense els vincles personals?

M’agrada pensar que no, que l’èxit de qualsevol projecte depèn, no només de la professionalitat amb que l’afrontes sinó, també, de tot allò que hi posem de nosaltres mateixos.

Dissabte, després de l’actuació (FANTÀSTICA) de l’Eva, mentre fiem l’última copa, va sorgir la possibilitat d’explicar com havia anat tot perquè, per a nosaltres això és un cas d’èxit, personal, professional, de comunicació, entre moltes altres coses. I aquí ens teniu, escrivint això a dues bandes, com quan ens vam conèixer, allà a la UVic.

Eva R. i Lidia B.

La feina de bibliotecària: Una alumna del Bàsic 2

SAMSUNGEls alumnes del CNL de Lloret de Mar ens visiten, des de fa dos cursos, per conèixer la biblioteca.

Els fem una visita guiada per cadascun dels espais, incidint en aquells recursos que els poden ser útils per l’aprenentatge del català. Alguns ja coneixen la biblioteca i la utilitzen, altres es fan el carnet el mateix dia de la visita i solen convertir-se en usuaris habituals.

Avui, a primera hora, ha vingut la Fàtima, alumna del Bàsic 2, nouvinguda a Lloret, d’origen magrebí. Venia a tornar els llibres que tenia en préstec i m’ha explicat que avui tenia l’examen oral i que estava molt nerviosa. Estava molt contenta perquè la prova escrita li ha anat molt bé: “un 19 sobre 20”, m’ha dit, i m’ha comentat que, malgrat que a ella li agrada molt la gramàtica, especialment la catalana, tenim uns pronoms febles “molt difícils”.

La Fàtima, que s’adreça a nosaltres sempre en català, em deia que, tot i tenir força vocabulari, quan es posa nerviosa, li costa trobar les paraules (i a qui no!) i jo li he dit que no patís, que ho farà molt bé.

El seu nerviosisme era evident com també ho era els seu gran somriure que demostrava la seva satisfacció per estar aprenent la llengua del lloc on viu.

A mi m’ha encomanat el somriure i m’ha fet constatar, un cop més, que les petites coses, també a la feina, són les que realment importen.

Qui em parla des de l’altra banda de la pantalla? 1

Sovint em trobo incòmoda davant perfils institucionals que em parlen com si fossin persones. És evident que hi ha una persona al darrere però jo no la veig, no sé qui és i això em fa difícil interactuar.

Diu Javier Leiva a Gestión de la Reputación Online: “[…] a la gente le transmite más seguridad y confianza hablar con una persona que representa a una empresa, y no a una empresa sin rostro ni nombre al que dirigirse”.

Però no només em preocupa aquest fet. Com a administradora d’un perfil institucional, només puc expressar-me de manera institucional quan, és evident que, al darrera d’una institució, hi ha un equip format per persones que pensen, senten, s’expressen de manera diferent i que generen o tenen la possibilitat de generar continguts.

D’altra banda, qui pot fer la millor difusió de la institució a la xarxa? Evidentment, aquells que hi treballen i la coneixen. No hem d’oblidar que les xarxes socials són eines de comunicació bidireccional i no espais publicitaris gratuïts.

Té sentit, llavors, que els membres de l’equip s’impliquin en l’activitat de la institució a la xarxa? Està bé que ho facin des dels seus perfils personals? Quins beneficis pot aportar aquest fet a la institució? I a l’equip?

Tenim un pla i l’estem posant en pràctica. Us ho aniré explicant!

La biblioteca i les persones

Llegeixo al Punt Avui un article, La biblioteca de Lloret i, oh! Curiosament no en parla malament! D’entrada, sento un alleujament que es va convertint en incomoditat a mesura que vaig processant la informació.

Només es parla de números, quants carnets, quants visitants, quantes exposicions i quantes activitats. Ni una sola referència a les persones, ni al dia a dia de la biblioteca, ni a res del que de debò importa.

La biblioteca no és res sense les persones, persones que necessiten que les ajudis a fer un currículum perquè estan buscant feina o que els recomanis un llibre, “un que sigui bonic”, persones que necessiten que els recordis que no poden deixar els seus fills petits sols a la sala infantil, persones “turistes” que necessiten que les ajudis a imprimir el bitllet d’avió per tornar a casa, persones jubilades que no saben com inscriure’s als viatges de l’IMSERSO, persones que acaben d’arribar al poble i no saben on anar per aprendre català, persones que no saben com entrar a la pàgina del Ministerio del Interior per comprovar quin es l’estat dels seus papers, persones que, simplement, vénen cada dia a llegir el diari i necessiten un minut de conversa amb la persona que hi ha darrera el taulell.

Persones que són a la xarxa i necessiten un espai virtual per compartir les seves lectures perquè no tenen temps per venir a la biblioteca. Persones que et fan una consulta via Twitter (sí, ja fa temps que tenim Twitter) perquè és el que tenen més a mà i saben que la biblioteca hi és i respon.

Persones, en definitiva, les que hi treballem i aquelles per les quals treballem. Si ens oblidem de les persones, quin sentit té la biblioteca?

14N: Avui faig vaga!

Deixar d’anar a treballar, em costa molt. M’agradaria trobar una manera alternativa de protestar eficaçment però, si ningú l’ha trobada encara, deu ser que és complicat.

Fa sis anys que vaig començar a treballar per l’administració pública com a tècnica auxiliar de biblioteca i sóc funcionària de carrera des del setembre de 2008. Al llarg d’aquests sis anys, a banda de superar quatre oposicions, he cursat la Diplomatura de Biblioteconomia i Documentació que m’ha permès optar a una promoció interna. Fa un any que sóc bibliotecària, de formació i de professió.

L’esforç no ha estat petit (tinc uns quants companys d’estudis que ho poden certificar) i ha suposat una despesa de temps i de diners de la qual encara m’estic recuperant però que ha pagat la pena. En alguna ocasió he hagut de sentit a dir que “a la universitat privada, pagues i et regalen el títol” però us asseguro que no és així: he pagat molt (de fet encara pago) però he après moltes coses tant de professors com de companys.

Aquest any, l’any en el qual m’he quedat sense paga de Nadal (paga que ja havia invertit en algunes coses necessàries per a mi i per al meu fill) he decidit matricular-me en un Màster (que cursaré en dos anys, perquè també és caríssim) perquè necessito seguir aprenent per a poder créixer i adaptar-me als canvis (espero que imminents) que s’albiren per a una professió com la meva que ha d’estar a l’alçada de les necessitats de les persones.

No he deixat mai de considerar-me una privilegiada: tinc una feina i és una feina que m’agrada (malgrat les mil històries que la fan complicada de vegades). També tinc gent al meu voltant que passa per moments molt difícils i això em fa valorar més encara el que tinc.

Ara, he d’aprendre a valorar l’esforç que he fet per ser on sóc (jo vaig patir l’última crisi: vaig estar més d’un any buscant feina sense trobar-ne ) i, sobretot, he d’aprendre a no justificar-me per tenir feina o per ser una privilegiada i a reivindicar sense complexos uns drets que van aconseguir els nostres pares i que els nostres fills no tindran, malgrat el nostre esforç.

Tot això pot sonar, justament, a justificació però no, no ho és! Avui li he explicat al meu fill per què fem vaga (tots dos) i ho he vist més clar que mai: tocava fer vaga!

Per cert, els diners que no em pagaran avui, no es podrien invertir en alguna cosa que beneficiés la societat? Ho dic perquè, gran part de la feina que no faré avui, de ben segur, l’hauré de fer demà…